El fet d’aixecar torres humanes està ben present a la tradició festiva valenciana. Tot mirant de tocar el cel, durant anys, i fins i tot segles,
s’ha mantingut aquest element de la cultura popular en diverses poblacions del país, on han rebut diverses denominacions: negrets, mojiganga, varetes, dansants… i especialment muixeranga. Amb la intenció de conèixer i d’analitzar totes aquestes manifestacions que recorren el país de punta a punta,
Joan Bofarull estrena el llibre
“Les muixerangues valencianes”, editat per Onada, i que veu la llum a pocs dies de la cita muixeranguera més coneguda: la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.
Les muixerangues tradicionals
I és que la localitat de la Ribera Alta és la referència pel que fa a la celebració de muixerangues, on hi forma part de les processions en honor de la patrona, amb una història que es remunta, almenys, des del segle XVIII. Però no serà fins finals del segle passat quan es van formar les colles organitzades: la Muixeranga d’Algemesí, de blau, roig i blanc, primer; i la Nova Muixeranga, de verd, roig i blanc, posteriorment. Són centenars de persones que han integrat per aquestes dues associacions que han impulsat aquesta celebració com una de les més reconegudes i característiques del folklore valencià, tant dins com fora del país.
L’Alcúdia, Titaigües, Peníscola i Forcall també han conservat les seues torres humanes a través del pas del temps. A cada lloc hi canvia el nom, les músiques, els uniformes i les figures que executen els dansants, però al remat, com apunta Bofarull, a totes elles els uneix un tronc comú a partir del qual s’ha evolucionat de forma divergent, i que atresoren “un valor inqüestionable perquè han mantingut els vestits, la música, les coreografies i les construccions humanes de generació en generació”.
Les noves muixerangues
El pes i la rellevància de la muixeranga d’Algemesí ha comportat que aquest terme siga l’escollit per designar les colles de nova creació, que, com una taca d’oli, s’estenen arreu del territori. L’obra repassa les iniciatives que en els darrers temps han sorgit a una vintena de localitats i comarques, com ara Alzira, Picanya, L’Olleria, la Safor, Sueca, Carcaixent, València, Pego, Cullera, Camp de Morvedre, Camp de Túria, Vinaròs, Alacant, Castelló, Carlet, Torrent o Monòver. En alguns casos s’han consolidat totalment dins de la cultura festiva local, mentre que d’altres estan en procés de creixement o bé no han tingut continuïtat. Tot i això, l’esclat de les muixerangues al país és un fenomen en plena expansió i que augura l’aparició de més colles al llarg del País Valencià.
Els pals de pollastre
Joan Bofarull també s’hi fixa en el que s’ha denominat com a pals de pollastre: torres humanes que es carregaven en el marc de les festes locals, de manera improvisada, fetes per la gent del poble i per al poble. Tradicionalment, l’objectiu era agafar el pollastre que seria el menjar de la festa, d’ací l’apel·latiu. A dia de hui, les podem veure a Almoines, Polinyà, Xiva, Calles, Domenyo i la Salzadella.
Una reflexió sobre la muixeranga
Més enllà d’enumerar les manifestacions festives que hi ha pel territori, “Les muixerangues valencianes” és també una reflexió sobre aquest element popular, sobre el model associatiu que impulsen i representen les colles (la seguretat, la participació de les dones, la importància del col·lectiu), o sobre els valors humans i socials que mostra la muixeranga. “Està formada per gent dels dos sexes i de diferents edats i classes socials, per tant, un dels seus valors és la igualtat de drets. Fins i tot alguns immigrants són muixeranguers, perquè la muixeranga és integradora. El treball en equip i la cooperació també són valors muixeranguers. Però no tothom té el mateix protagonisme: en les figures més difícils pugen els que han entrenat més. Per tant, els muixeranguers es classifiquen segons els seus mèrits personals, d’això se’n diu meritocràcia. Els valors de la muixeranga (igualtat, participació, llibertat, cooperació, etc.) són els de la democràcia”, apunta Joan Bofarull.
La festa del Carnaval és un dels trets més característics de la vila de Godall, i per descobrir-la i conèixer-la des de dins, cap allà han marxat la Bàrbara i el Jaume per a viure una nova aventura. En “Per Carnaval, farina i cóc amb sal”, els dos joves i intrèpids protagonistes dels contes infantils de l’autora Núria Ibáñez hi participaran en l’espectacular enfarinada que guarneix de blanc els carrers godallencs, tastaran el cóc amb sal i es disfressaran per al ball amb uns vestits ben peculiars.
Aquest mes d'octubre és mes de les Contalles de Muniatto! Al llarg de les pròximes setmanes hi podreu trobar la col·lecció a les parades que les autores, les Germanes Besolí, hi disposaran als següents esdeveniments:
Josep Maria Balbastre (Ròtova, 1964) enriqueix la seua obra poètica, fins a cert punt reconeguda, amb 'Úter' (Onada Edicions, 2016), un llibre al quan ratifica la seua precisió temàtica i formal a l'hora de bastir els seus poemes. Un poemari sobre la idea de renovació constant amb un considerable poder visual.
El diari digital La Calamanda ha publicat una entrevista a Joan Bofarull, expert en castells i muixerangues, que ara recull la tradició de les torres humanes valencianes en un nou llibre que, per primer cop, realitza un complet repàs a les colles tradicionals i a les modernes, així com aquelles organitzades i les torres humanes improvisades.
La Setmana del Llibre en Català tancarà aquest diumenge 11 de setembre, la Diada de Catalunya, amb un esdeveniment literari de primer ordre: una lectura pública que comptarà amb més de seixanta escriptors i escriptores, i que ocuparà, de forma simultània, els escenaris 1 i 2 al llarg del matí, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Vicent Penya presenta "Insòlita memòria" a Sagunt. Serà el pròxim divendres 16 de setembre, a partir de les 19.30 hores, al Centre Cultural Mario Monreal. Guardonat amb el premi Vila de Puçol de Narrativa, l'obra és un recull de relats que ens transporta a la memòria de la infantesa i joventut del narrador, amb unes històries on es conjuga el dramatisme amb la ironia i fins i tot l’humor, en un marc sovint fantàstic i oníric. Uns relats molt ben escrits que val la pena llegir.
"Un inventari de
tot allò que hi ha en aquell espai que limita a l’est amb l’amor i a l’oest amb el desamor". Així defineix Manel Alonso el nou poemari de Jesús Giron, amb el qual va obtindre el darrer Premi Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt. "Inventari de fragilitats" és, doncs, un llibre que parla de sentiments forts i d'una vida humana i unes relacions socials febles, especialment aquelles de to amorós.
1. Úter. La poesia de Josep Maria Balbastre obre l'escalafó d'aquest mes. Llibre guanyador del darrer Premi Vila de Puçol, el poeta saforenc no parla de maternitat, sinó que confecciona uns versos al voltant de la vida, i també de la mort. Un cicle natural, de desaparició i de renaixement, amb l'amor i la paraula com a principals eines que disposem les persones per sobreposar-nos. Un reflex del bon estat creatiu de la poesia contemporània valenciana.
2. Xarxa prima. L'escriptora Amàlia Roig ha recuperat el personatge d'Anna Miralles, la periodista que retorna, passat els anys, des de Barcelona fins el seu Vinaròs natal, on es retroba amb els paisatges de la seua memòria. I aquell "Un viatge fora forat" ha donat pas, enguany, a aquest nou llibre en el que, de nou pel territori, Anna descriurà les experiències dels artesans i menestrals que mantenen aquesta cruïlla entre valencians, catalans i aragonesos, a mig camí entre la novel·la, la crònica periodística i el dietari.
3. Sobre el caballito de madera. Dir estiu és dir viatjar. I qui sap molt de viatges és l'Andrea Aguilar-Calderón, tal com podeu veure en aquesta novel·la, premi Ciutat de Benicàssim de Literatura de Viatges. Amb un estil divertit i amè i amb un llenguatge desenfadat, la costa-riquenya posa per escrit les seues aventures per mig Europa a la recerca d'un viatge que va definir com a dadaista, gairebé sense rumb. Al seu blog, sobreelcaballito.com, podeu descobrir les experiències d'Andrea Aguilar per quasi tot el planeta.
4. El mar de les ombres. El vaixell es torna a posar en marxa aquest mes de setembre. En Joan Pinyol presenta aquest nou llibre el pròxim dia 3 a Menorca, el dia 9 a la Setmana del Llibre en Català i el 24 de setembre a Igualada. Amb un ritme trepident i ple d'intrigues, aquest novel·la d'aventures s'ambienta en un vapor de principis del segle passat que fa la ruta entre Barcelona i Amèrica.
5. El misteri de la capsa magnètica.
Aventures i viatges (més o menys llargs) són dos dels ingredients que ens proposa la novel·la juvenil de la reusenca Maria Lluïsa Amorós. Ambientada a la Suïssa rural, una colla de joves es trobaran una clau misteriosa, que obrirà una investigació i, que a la vegada, posarà a prova la seua amistat.
1. La cuina de Traiguera.
Ja fa tres estius que dos traiguerins, l'escriptor Vicent Sanz i el cuiner Rafael Gauxachs, van explorar les arrels de la cuina del seu poble en aquest receptari en el qual ens hi endinsem en l'ànima d'aquesta vila del Maestrat. A través de tota mena de plats, coneixem la societat, les festes, els costums o la història de Traiguera. Aquest és, de fet, el tret característic dels llibres de la col·lecció La Teca: descobrir, potenciar i valorar la gastronomia com una vessant indefugible del patrimoni dels nostres pobles i comarques.
2. La pastisseria i la cuina de la garrofa.
Si en el cas anterior, la localitat és el nexe del receptari, en aquest cas és l'ingredient. Un de molt especial i molt lligat al nostre territori: la garrofa. El llibre de la Fundació Alícia i nombrosos cuiners i pastissers catalans defuig de la fama de succedani i explora i inventa àpats d'allò més curiosos amb el personal toc de la garrofa. A causa de la bona acollida que ha tingut, en breu es llançarà una segona edició.
3. La cuina de la Sénia. Viqui Almuni, historiadora i coautora d'aquest volum, va ser l'homenatjada en el passat Sopar de Lletres que vam celebrar a principis d'agost. Almuni, —com Rosa Almuni i Manolo Blesa, els altres responsables— coneix i difón el patrimoni senienc, i això es denota en aquest receptari que explica com és aquest poble del Montsià a partir de la seua cuina tradicional, la feta a les llars cada dia, amb els productes de la terra. Amb un esplèndid reportatge fotogràfic, ha estat guanyador del Premi Gourmand.
4. El Papa Luna de Peñíscola y el enigma del Santo Grial. El Papa Luna, el pontífex de Peníscola, és una figura que encara avui desperta misteris i llegendes, un personatge que roman ben vigent a La Roca. Ara fa quasi una dècada, l'autor castellonenc Vicent Melià va abordar Benet XIII i va explorar alguns dels enigmes que encara hi perviuen al seu voltant repartits pel nostre territori.
5. Salir del silencio.
Cervera del Maestrat i Benicarló han estat els darrers llocs on Martha Heard ha presentat aquest llibre que recull la memòria oral de la vila de Càlig, al Maestrat. La professora estatunidenca va enregistrar fa dues dècades els testimonis dels calijons i calijones, especialment pel que fa als anys de la II República i l'esclat de la Guerra Civil.