"Mala sort per a la fusta si naix violí", vist per Manel Alonso al Diari Gran

El crític literari i escriptor Manel Alonso ha publicat al Diari Gran una ressenya del nou llibre d'Antoni Martínez Bonet. "Mala sort per a la fusta si naix violí" és un recull de catorze relats amb un vincle en comú: estan protagonitzats per escriptors de tota mena i índoles, des de grans noms de les lletres a ficticis. Ha obtingut el 37é Premi de Narrativa Vila de Puçol, Us deixem un fragment de l'escrit d'Alonso.

El títol elegit per Bonet està basat en un vers del poema Un tros de fusta del poeta francés Arthur Rimbaud, «i si un tros de fusta descobreix que és un violí?», que ens parla d’aquells éssers que tenen en el seu interior la força de la creativitat artística, musical o literària, però a diferència de Rimbaud, la mirada de Bonet se centra en el do, que una vegada descobert és complicat de gestionar i que et pot portar per sendes tortuoses, pel carrer de l’amargura i l’autodestrucció.

El llibre recull catorze narracions d’extensió diversa, escrits alguns amb l’ús d’una veu narrativa aliena al relat i altres amb la veu del protagonista, encara que aquest es trobe criant malves. Trobem, a més dos relats, Miguel Hernández. La carta i L’entrevista on Martínez Bonet decidix canviar radicalment de fórmula, en el primer empra la forma d’una epístola i en el segon s’arrisca a convertir un dels gèneres estrela del periodisme, germà de la literatura, en una llarga conversa en què utilitzant la figura d’un cantant, reencarnació valenciana d’Elvis Preley, fa un retrat dur de la societat valenciana.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

Els relats de "Mala sort per a la fusta si naix violí" a La Veu dels Llibres

El crític literari i escriptor Salvador Vendrell ha dedicat una ressenya al nou llibre d'Antoni Martínez Bonet. "Mala sort per a la fusta si naix violí", publicada a La Veu dels Llibres. L'obra de l'autor de Carlet, guanyadora del Premi Vila de Puçol de Narrativa, és un conjunt de catorze relats que compten amb la presència literària de grans noms de les lletres. Reproduïm un fragment de l'article.

No sé si els personatges coneguts del món de la literatura, de l’art o de la música que protagonitzen els contes de Bonet troben la seua pròpia felicitat. El que sí que mostren són les seues passions i els seus molt particulars caràcters. Així, conte a conte, ens podem entretenir amb les dèries d’uns personatges que formen part del nostre imaginari cultural i que, encara que la majoria són ja ben morts, tornen a viure amb les narracions de Bonet per presentar-nos aspectes significatius de la seua biografia o escenes molt particulars de les seues trajectòries.

Així, assistirem al moment en què Fernando Pessoa es va quedar enganxat a l’ham de l’enamorament com un peix decidit a tastar l’aire de l’atmosfera. I com escrivia versos infantils a la seua estimada. Versos de joc improvisat per enamorar una Ofèlia displicent, alegrement jove, a anys llum de la maduresa d’un home que encara s’havia de fer com a poeta, però que volava com una àliga omplint papers. O escoltar Robert Johnson tocar la guitarra hores i hores i bevent. O bevent i tocant, que és el mateix, amb el desig de convertir-se en un Faust qualsevol: “Si fos veritat que aquesta música és del dimoni, com asseguren els predicadors, jo ja m’hauria amerat de tota ella per ser un bon bluesman. Et jure, Mingo, que donaria l’ànima al diable si m’atorgués la capacitat d’enlluernar el món amb els meus dits i el meu cant”.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

Vídeo de la conversa amb Joan-Josep Sancho i Rafel Espuny, autor i fotògraf de "Natros. Gent com tu"

L'Ajuntament d'Alcanar ha publicat al seu canal de Youtube la conversa que ha mantingut l'activista cultural Mariola Nos amb Joan-Josep Sancho i Rafel Espuny, l'autor i el fotògraf respectivament del llibre "Natros. Gent com tu". L'obra consta de breus retrats vitals de persones corrents d'Alcanar, les Cases i Alcanar Platja, i reivindica l'enfortiment dels vincles entre el veïnat canareu.

Quim Giró, autor del llibre fotogràfic "Terres de l'Ebre. El paisatge humà", entrevistat a Aguaita.cat

La periodista Sílvia Berbís ha entrevistat el fotògraf Quim Giró per a l'Aguaita.cat, amb motiu del llançament del llibre "Terres de l'Ebre. El paisatge humà", una obra en gran format en què Giró capta amb el seu objectiu l'essència humana de la societat ebrenca. Us deixem un fragment de l'entrevista.

Quim Giró : «Abans de ser fotògraf, havia sigut voyeur, i ara amb la càmera, d'alguna forma també ho soc»

El fotògraf empurdanés Quim Giró ha conegut les Terres de l'Ebre a través de l'objectiu de la seua càmara. Com a resultat, un llegat artístic en forma d'imatges en blanc i negre que retraten sobretot persones i, a través d'elles, l'observador capta l'alegria de la gent, la identitat de la terra, el seu llegat patrimonial i genuï, el ritme pausat del pas del temps. El llibre "Terres de l'Ebre. El paisatge humà" aporta el valor d'una obra documental que posa en primer pla la gent ebrenca.

Vostè ve de l’Empordà, un lloc d’origen que també va retratar, i no fa tant que es va traslladar a viure a l’Ebre, on ara ens presenta este recull fotogràfic com a paisatge humà. L’Empordà i l’Ebre són dos paisatges diferents. Que té de diferent la seua gent respectiva?

Havia vingut del Nord, el destí em conduí a unes Terres del Sud. El paisatge marca la identitat, i en el cas de les Terres de L'Ebre, el riu és un element clau per entendre-ho. El riu vertebra el paisatge. El paisatge vertebra la seva gent. El seu reflex somriu.

D’alguna manera vostè ha descobert l’Ebre a través de la fotografia. Ha estat l’excusa diríem per visitar-les. Quina és la primera impressió que oferix este territori a algú de fora que ve desitjós de conèixer com és?

Exacte. La fotografia es va convertir en un mitjà per descobrir les Terres de L'Ebre. El temps va a un ritme particular, les presses no són bones conselleres, el descobrir, dixar-se portar, l'encant de la seva gent i la connexió amb la natura.

Creu que d’alguna manera haver vingut de fora, amb una visió “verge” sobre el territori, li permet sorprendre’s més per imatges que potser aquí ens passen desapercebudes a força de tenir-les ja assumides?

Totalment d'acord. Un elixir de vida alimentar-me de imatges fotogràfiques que descobria per primer cop.

Veient les seues imatges, diríem que la gent de l’Ebre té un toc distintiu d’alegria. L’ha volgut retratar intencionalment, esta alegria? l’ha buscat? Com?

L'alegria de la gent va ser un dels puntals que em va sorprendre i vaig retratar. L’he trobada en situacions diverses, en una festa, en un carrer, en el dia a dia... s'ha de dir que les fotos es van realitzar abans de la pandèmia (2018-2019) i marquen una època concreta.

Hi trobem verges i envelats de festes, flamencs inflables i espècies invasores, inflables aquàtics i retalladors... tot sembla tenir un toc de realisme màgic.

Un cúmul de sensacions, d'observar, d'estímuls constants, la ingenuïtat d'un nen que observa per primer cop el món.  

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

El crític Joan Garí ressenya "Educar per al col·lapse", el nou assaig de Jordi Marín

L'escriptor i crític Joan Garí ha publicat al seu blog Ofici de lector una ressenya de l'assaig "Educar per al col·lapse" publicat pel professor Jordi Marín. El llibre descriu de les crisis que estem enfrontant com a societat: la climàtica, l'energètica, la social, la digital… i fa una crida a actuar des de l'adaptació i la resiliència als nous temps. Us deixem un fragment de l'article.

Amb els llibres sobre educació, passa com amb els llibres sobre cuina: n'hi ha inflació. Però, de bons, en sol haver pocs. En la qüestió educativa (deixem la gastronomia per a la pròxima vegada), m'agrada escoltar la veu de l'experiència. Normalment les lleis educatives les solen fer pedagogs primmirats que no han xafat un aula en sa vida. Els resultats estan a la vista. L'experiència, contràriament, proporciona una perspectiva insubstituïble. 

Jordi Marín fa més de vint anys que fa classes en Secundària. És un tipus amb el cap ben moblat, així que és recomanable escoltar-lo quan parla del seu ofici. I això és precisament el que ha fet en Educar per al col·lapse. 

El col·lapse a què fa referència no és només l'educatiu: és civilitzatori. Si no orquestrem alguna mena de decreixement (és una de les tesis del volum), ja podem veure les orelles de la catàstrofe. En aquest context, quin sentit té modernitzar i actualitzar el sistema educatiu? I, sobretot, cap a on s'ha de modernitzar i actualitzar?

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

Joan-Josep Sancho va presentar "Natros. Gent com tu" a Alcanar

Passat 8 d'abril, Joan-Josep Sancho va presentar el seu nou llibre "Natros. Gent com tu", un conjunt de cinquanta semblances de veïns i veïnes d'Alcanar, les Cases i Alcanar Platja, protagonistes d'històries curioses o particulars, i que tots plegats conformen una mostra representativa de la societat canareva d'aquest segle XXI. L'acte, que va comptar amb la participació de l'exdiputat al Congrés Joan Tardà, va ser registrat per Canal Terres de l'Ebre, qui li ha dedicat aquesta peça informativa.

L'entrevista del Canal Terres de l'Ebre a Andreu Caralt, autor de "El somni trencat"

L'escriptor i periodista Andreu Caralt va acudir al plató de Canal Terres de l'Ebre per fer cinc cèntims del seu nou llibre. L'assaig "El somni trencat. Amposta: revolució, guerra i exili" fa un complet repàs dels anys de la República, la Guerra Civil i la postguerra a la ciutat d'Amposta, i va guanyar el Premi de Recerca Jordi Fontanet Ciutat d'Amposta.

"El reportatge es converteix en literatura". El crític Salvador Vendrell parla de "Cosmopolites amb arrels"

El crític literari i escriptor Salvador Vendrell aborda a La Veu dels Llibres "Cosmopolites amb arrels. Una mirada valenciana al món", la nova publicació periodística de Joan Garí, amb fotografies de Ramon Usó, que posa en valor la tradició del reporterisme internacional en valencià. Us deixem un fragment del text.

Cosmopolites amb arrels de Joan Garí és un exemple de la relació íntima que hi ha entre la literatura i el periodisme. És un treball que forma part d’una llarga tradició de la literatura catalana, però també de qualsevol literatura d’arreu del món. Molts escriptors que s’han volgut guanyar les garrofes escrivint han hagut de recórrer al periodisme, però encara més en les literatures pobretes, demogràficament limitades, com la nostra. Moltes vegades, per a un bon grapat d’escriptors, la pràctica del periodisme no s’ha exercit al marge de la creació literària, sinó que les influències mútues han estat profundes i duradores. Segons Carles Riba, la base de la prosa noucentista la podem trobar en la premsa. Només cal buscar en el Glossari d’Eugeni d’Ors o en els articles de Carner per constatar l’afirmació. Per a la prosa de Garí, no cal anar tan lluny. Tenim els exemples de Joan Fuster o de Josep Pla, que són un referent per a la seua prosa periodística, com ho són també els d’Eugeni Xammar, Joan Crexells, Josep Maria de Sagarra...

A Cosmopolites amb arrels podem comprovar com el gènere del reportatge es converteix en literatura, de la mateixa manera que la crítica literària de Garí, a la qual ens té acostumats, també s’ha convertit en periodisme.¿Què és si no el que fa un escriptor quan dedica unes hores, uns dies, a llegir un llibre que acaba de ser comercialitzat i a escriure’n una anàlisi o una valoració per a publicar-la en la premsa? Evidentment, fa periodisme.

 

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

"¿La gastronomía alicantina es un patrimonio en riesgo? 'Cuineres del territori' pretende evitarlo". Alicante Plaza parla del nou llibre de Josep Bernabeu i Maria Tormo

Amb motiu del llançament del llibre "Cuineres del territori. La memòria dels menjars de les comarques de la Marina", el digital Alicante Plaza ha publicat un reportatge que signa el periodista Daniel Terol, el que es proposa que aquest treball dels professors Josep Bernabeu i Maria Tormo, Premi de Llibre Gastronòmic Ciutat de Benicarló, pot salvar la gastronomia tradicional de la Marina i, per extensió, de la resta del sud valencià. Us deixem un fragment.

El auge de la gastronomía es evidente en las últimas décadas, pero ¿están en peligro las recetas típicas del territorio? Nuestros hábitos están cambiando y, según explican los expertos, la gastronomía típica alicantina es un patrimonio en riesgo. Así lo aseguran Josep Bernabéu Mestre, doctor en Medicina y Catedrático de Historia de la Ciencia en la Universidad de Alicante, quien además dirige la Cátedra Carmencita de Estudios del Sabor Gastronómico, y María Tormo Santamaria, doctora en Ciencias de la Salud, máster en Salud Pública, dietista nutricionista y profesora de la Universidad de Alicante.

Ambos son autores del libro Cuineres del territori. La memòria dels menjars de les comarques de la Marina en l’obra del folklorista Francisco Seijo Alonso (1925-2013), de Onada Edicions, con el que han ganado el IV Premio de Cocina, Salud y Sostenibilidad de los galardones literarios internacionales Ciudad de Benicarló. Según explican, se ha perdido la transmisión oral de este patrimonio que iba de generación en generación. Ahora se ha roto esa cadena de transmisión, que era muy limitada y frágil. “La vía oral es vulnerable, pero al menos existía”, apuntan. Había un aprendizaje en el entorno familiar, sobre todo de mujer a mujer. “Por razones afortunadamente buenas –porque la mujer se ha incorporado a la vida laboral y el desarrollo de sus propios proyectos personales–, pues se ha roto y no hemos buscado una alternativa, así que estamos en ese punto”, describen.

El texto está basado en un trabajo de campo que hizo en los años setenta un estudioso de la cultura popular como era Francisco Seijo Alonso. En aquel momento, él ya indicaba que las mujeres –con quien se informó y a quien entrevistaba eran en su mayoría mujeres– le transmitían que había muchas recetas que se habían perdido.

Así, el trabajo que presentan ahora Josep Bernabéu y María Tormo viene a reforzar aquello que muchas décadas atrás inició con Gastronomía alicantina José Guardiola y Ortiz (1872-1946), que fue el primer estudioso de la cultura popular alicantina, en 1935, y que más tarde continuó Francisco Seijo Alonso con su Cocina alicantina: la cuina y el menjar alacantí (1973). Después han venido otros y, todos ellos, han permitido que haya una constatación documental de ese patrimonio en las comarcas de Alicante.

De lo que no hay constatación es de lo que ya se ha perdido. “Es muy difícil calcular una estimación”, afirma Tormo. Antes era habitual transmitirlo por costumbre familiar pero no se escribía. “Muchas de esas mujeres ni siquiera sabían escribir”, apunta. Con cada una que se iba, también se iban yendo esos trucos o recetas. “No será la primera vez que hemos intentado cocinar un plato familiar y no nos ha salido igual, pero no sabemos por qué; son unos saberes y sabores que se pierden”, describe. Sin embargo, influyen más factores. “Hemos perdido biodiversidad”, afirma Bernabéu. Variedades de legumbres, cereales y productos hortofrutícolas que ya no existen.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

"Aquest és, sobretot, un llibre per qüestionar com funciona aquesta societat i convidar a parlar-ne". Jordi Marín, entrevistat per "Educar per al col·lapse" a El Temps

La periodista Violeta Tena ha entrevistat Jordi Marín a les pàgines d'El Temps. Aquest professor d'Ares del Maestrat acaba de publicar el punyent assaig "Educar per al col·lapse", en el qual fa una entenedora i rigorosa descripció de les crisi a les que ens enfrontem la humanitat: el canvi climàtic, la crisi social, la crisi energètica, etc. Marín, davant d'aquest panorama, fa unes propostes dirigides a preparar les noves generacions a adaptar-se al nou temps que ha de vindre. Us deixem un fragment de l'entrevista.

 

A primera vista, pel títol, es podria pensar que Educar per al col·lapse (editorial Onada) és un llibre destinat a docents, però no ho és. És un llibre sobre les moltes crisis que ens envolten, sobre qüestions d'absoluta actualitat: el repte energètic, la irrupció i l'efecte de les tecnologies, la mobilitat...

Efectivament, aquest no és un llibre només per a docents. Quan parlem d'educar, no s'ha de pensar només en l'aula, sinó en tota la comunitat educativa; i la comunitat educativa som tots. A voltes, quan a la societat se li planteja qualsevol nova realitat, es passa la pilota a l'escola, perquè se'n faja càrrec. Però educar és molt més que això i implica involucrar tothom. Que ningú espere, en tot cas, un llibre de metodologia o pedagogia perquè aquest és, sobretot, un llibre per qüestionar com funciona aquesta societat i convidar a parlar-ne.

Em consta que ja fa uns quants anys que duia el llibre entre les mans i aborda un element del qual, ara mateixa, tothom n'està parlant: la crisi energètica. La invasió d'Ucraïna sembla haver-ho precipitat tot. Però, en tot cas, vostè avisa que les solucions que s'estan donant a aquesta crisi són pegats davant un món de recursos finits. L'expressió que més es repeteix, en els capítols on parla d'aquestes qüestions és: "ens estem fent trampes al solitari". Per què?

Ens estem fent trampes al solitari perquè els governs estan destinant fons a la recerca, -al CSIC o l'IPCC-, i quan els organismes trauen les seues conclusions i ens avisen que aquest model de creixement no pot durar en el temps, els mateixos organismes ignoren o maquillen les conclusions. Vivim en un món on les administracions saben que aquest model de creixement no és sostenible, però no fan res per remeiar-ho ni plantegen un canvi de model. L'ampliació del port de València, l'accés nord, l'ampliació de l'aeroport del Prat, la candidatura olímpica de Pirineus 2030... són projectes que ignoren, a consciència, els reptes mediambientals, energètics i socials que tenim davant nostre. Crec que això s'ha de denunciar públicament. I en tot cas, posa de manifest fins a quin punt la sobirania dels governs està molt diluïda pels interessos dels grans capitals.

Davant el repte energètic, s'ha fet una aposta per transitar cap a les anomenades energies renovables. S'estan fent molts esforços econòmics, però també discursius, per avançar cap a una "transició energètica". A la Generalitat Valenciana, per exemple, volen accelerar la seua instal·lació per garantir una certa sobirania energètica. I la Unió Europea i els Fons Next Generation destinen una part dels diners a fer aquesta transició. Vostè n'és escèptic, però. Per què?

Soc escèptic perquè amb l'excusa de la transició energètica evitem anar al moll de l'os, que és reduir el consum. Els poders públics ens estan dibuixant un futur de fons renovables, però les coses són molt més complicades del que ens volen fer veure. Sabem que el peak oil es va produir el 2005 i el pic del dièsel a finals de 2018. Queden reserves de petroli, però de més mala qualitat i amb uns costos d'extracció més grans.

Així doncs, en quina mesura les fonts anomenades renovables poden substituir les fonts convencionals? 

 

No poden. No es pot electrificar tota l'energia que avui obtenim dels recursos fòssils. D'altra banda, hi ha un problema afegit: sabem que per a la producció bateries, panells solars, turbines, etcètera ens calen matèries primeres que són escasses a la Terra. Des del món de la ciència fa temps que s'adverteix d'això però tothom prefereix mirar cap a un altre costat. Aquesta transició és impossible des del punt de vista de la disponibilitat de materials.

La Unió Europea esmerça molts recursos en aquesta transició energètica, però.

A Espanya li corresponen, del programa Next Generation EU, 140.000 milions d'euros, dels quals un 37% han de destinar-se a mitigar el canvi climàtic. Per això les grans companyies energètiques, que han vist perillar la seua hegemonia, han fet un gir cap a les anomenades energies alternatives. Estem assistint a un gatopardisme climàtic: estem fomentant amb diners públics a la mateixa gent que han fet negoci amb la lògica extractivista. Es tracta de fer veure que fem alguna cosa per, en realitat, no fer res.

El Pacte Verd Europeu és l'estratègia per mantenir el business as usual, doncs?

Tot això que estem veient es basa en el concepte de la sostenibilitat i el desenvolupament sostenible. L'any 1972, l'informe Meadows del Club de Roma ja va advertir que el creixement infinit és impossible. El creixement econòmic va lligat al consum d'energia. Si tenim limitacions en l'energia, com passa ara, el creixement econòmic és inviable. Crec que s'està enganyant la població quan, per exemple, se li parla dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. Aquest model de desenvolupament és insostenible. De nou, ens estem fent trampes al solitari. La guerra d'Ucraïna està accelerant totes les problemàtiques que ja existien. I, atenció, perquè ara s'ha situat al centre la qüestió de l'energia, però prompte els mateixos problemes es donaran en l'àmbit de l'alimentació.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

Nati Soler parla del seu poemari "Motor de sang", premi Vila d'Almassora

L'escriptora Nati Soler fa cinc cèntims del seu poemari "Motor de sang" en aquest vídeo compartit per la Biblioteca Pública Terra Baixa del Vendrell. Amb aquest treball, Soler va ser reconeguda amb el Premi de Poesia Vila d'Almassora.