"Els consolats de Benicarló i Vinaròs són l'expressió de la història econòmica del litoral del Maestrat". Parlem amb Miquel A. Baila, autor de "Los consulados en Vinaròs y Benicarló"

Al llarg de segles, la importància comercial i portuària de les ciutats de Benicarló i Vinaròs van atraure a representants de països europeus i americans, que van fructificar en l'obertura d'oficines consulars. El professor Miquel A. Baila (Vinaròs, 1957) ha estudiat la història d'aquests consolats i les persones que els ostentaven i que ha resultat el llibre "Los consulados en Vinaròs i Benicarló (1740-1940)", una de les novetats d'Onada en aquest inici de l'any 2021. Parlem amb l'autor.

D’on prové l’interés per estudiar els consolats de Vinaròs i Benicarló?
Als segles XVIII i XIX el litoral del Maestrat va tenir una importància comercial, en relació sobretot amb l'exportació del vi i la importació de les dogues (però també altres mercaderies).

A grans trets, com va ser la implantació d’aquestes legacions a les nostres ciutats?
La nova dinastia borbònica va regular el seu establiment, que estava sotmés a un control estricte. En el nostre cas, va haver dos moments d'expansió: el darrer quart del segle XVIII, i a partir dels anys 1840, amb la implantació del nou sistema capitalista liberal. En el primer terç del segle XX van anar minvant, al mateix temps que el comerç vinícola.

Qui eren els cònsols? Com era el seu perfil?
Gairebé tots eren comerciants i la majoria estrangers, molts dels quals es van naturalitzar, però al mateix temps eren propietaris (rústics i urbans); en definitiva, unes elits econòmiques i socials, que en molts casos també van entrar en política. A més, hi havia molta endogàmia econòmica, i en algun cas inclús biològica.

Quina relació hi havia entre el comerç internacional i la presència de consolats?
Una relació molt estreta. Els consolats es van establir en funció de la importància del comerç internacional a Vinaròs i Benicarló, que era la més significativa entre Tarragona i València.

Quines eren les seues funcions? Tenien presència en la vida pública de Vinaròs i Benicarló?
Les seues funcions eren diverses, però en resum havien d'atendre qualsevol conflicte o necessitat dels "nacionals" del país que representaven, ja foren sobretot tripulants dels vaixells que comerciaven a les nostres platges, però també possibles transeünts pels camins terrestres.

Quin pes tenien als països als quals representaven? Hi havia un coneixement internacional -una marca- del Maestrat litoral?
Formaven part de la xarxa de representacions consolars de cada país, que en ocasions era selecta i no massa nombrosa. La marca principal era el vi, i la denominació d'origen mes reconeguda era "Benicarló" en els països europeus i "Carlón" en els americans (en Argentina i Uruguay).

Com ha estat el procés d’investigació que ha fructificat en el llibre?
Ha suposat un parell d'anys de treball (no a temps complet), molt gratificants.

Quines fonts ha pogut consultar? Ha estat fàcil o difícil l'accés a les mateixes?
Les fonts són diverses, però podem destacar l'Arxiu Històric Nacional, de Madrid. Han estat accessibles, sense problemes; per exemple, tots els anuaris internacionals estan en línia.

Considereu que ha quedat cap llegat d’aquesta història consular?
La història del comerç internacional va ser molt important al litoral del Maestrat, sobretot amb el vi. A partir de la fil·loxera de principis del segle XX va venir la crisi estructural, i a Vinaròs no ha quedat cap rastre, mentre que a Benicarló està el Magatzem del Vi, amb una magnífica rehabilitació.

Creieu que des de les actuals administracions caldria reivindicar la memòria d’aquest episodi històric?
Per suposat. Cal entendre que els consolats de Benicarló i Vinaròs són l'expressió d'aquesta història econòmica del litoral del Maestrat, caracteritzada per la importància del comerç internacional.

Teniu intenció de presentar l’obra en públic, tan bon punt ho aconselle la situació sanitària?
Quan siga possible podem fer una doble presentació: a Benicarló i a Vinaròs.

Novetat: "Los consulados en Vinaròs y Benicarló (1740-1940)" de Miquel A. Baila

 

 

El profesor Miquel À. Baila explica en su nuevo libro, "Los consulados en Vinaròs y Benicarló (1740-1940)", cómo desde mediados del siglo XVIII y durante un par de centurias en Vinaròs y Benicarló hubo representaciones consulares de diversos países europeos y americanos que mostraron el dinamismo de su economía comercial, basada sobre todo en la exportación de vino. Casi todos los cónsules que estuvieron activos en el litoral del Maestrat fueron comerciantes, muchos de ellos extranjeros.

Las dos últimas décadas del siglo XVIII fue un período con un crecimiento significativo del número de legaciones por el dinamismo de la economía comercial de este territorio y la consolidación de su proceso de internacionalización. Hacia el final de aquella centuria en Vinaròs y Benicarló había representación de once países: Francia, Gran Bretaña, Malta, Nápoles y Sicilia, Toscana, Portugal, República Bátava, Estados Unidos, Ragusa, Suecia y Dinamarca y Noruega.

Las guerras napoleónicas interrumpieron las relaciones comerciales, pero a partir de la década de 1820 se fueron recuperando con la puesta en marcha del nuevo régimen capitalista liberal. De esta forma, hacia el año 1890 persistían once países europeos y americanos con oficina consular: Francia, Gran Bretaña, Italia, Portugal, Países Bajos, Dinamarca, Austria-Hungría, Alemania, Uruguay, Argentina y Venezuela.

La crisis vinícola en este litoral del Maestrat, de carácter coyuntural desde la última década del siglo XIX, y ya estructural en el primer decenio del XX, fue la que provocó la paulatina clausura de estas legaciones. Así, en el año 1935 sólo quedaban las representaciones consulares de Francia e Italia, y las de los Países Bajos, la República Dominicana y Paraguay (las tres honorarias).

Por fin, la Guerra Civil de 1936 acabó prácticamente con todo ello. Así, desaparecía en Vinaròs y Benicarló un elemento expresivo de la importancia comercial histórica de ambas poblaciones y de la propia internacionalización de su economía.

Miquel A. Baila Pallarés (Vinaròs, 1957) Profesor del Departament de Geografia de la Universitat de València. Ha publicado diversos libros y artículos sobre geografía de la población, urbana y económica, donde destacan: "Dinámica y estructura de la población de Vinaròs (1857-1981)" (1983), "Transició demogràfica i canvis recents en la població d’una regió mediterrània" (1990), "La ciutat de Tortosa: evolució de l’espai urbà (1999)", "Lloc, Vila i Ciutat: evolució urbana de Vinaròs (segles XIII-XX)" (2008) y "Los proyectos de ferrocarriles hasta el Puerto de Vinaròs" (1863-1935) (2017).

"Entenc la moral com el depòsit de la decència on hauríem tots de poar de tant en tant". Parlem amb Joan Verdegal, autor d'"Exonerat de l'oblit"

Joan Verdegal (Borriana, 1955) estrena llibre. "Exonerat de l'oblit", una de les principals novetats d'Onada per aquesta primavera, reuneix l’experiència d’un mortal en els moments de ser jutjat abans de traspassar el llindar de la Nebulosa, les reaccions del qual decidiran sobre si és mereixedor d’una eternitat amb memòria o sense. En escoltar un seguit de passatges de vides —alienes o no— haurà de demostrar les seues aptituds i disposicions a l’hora de ser considerat útil per als designis de l’Ésser Suprem absent. Parlem amb l'autor:

Com sorgeix el projecte del llibre "Exonerat de l’oblit"?

 
Sempre he sentit preocupació per la possibilitat de perdre la memòria. Primerament per la proximitat d’alguns casos en la meua família; en segon lloc perquè considere que aquesta facultat és un senyal d’identitat que no mai hauríem de perdre i al que no hauríem de renunciar. Tots sabem que algun dia serem oblidats i que, a tot estirar, només perdurarem a curt termini en el record dels qui ens han estimat, i només romandrem en el record col·lectiu si hem produït obres tangibles (concretes o immaterials) capaces de ser recollides en les enciclopèdies o en els llibres d’Història (tant en positiu com en negatiu). Però no tenen aquesta oportunitat la majoria dels mortals, els éssers anònims que poblen la Terra.

D’on trobeu la inspiració per aquests relats? Els vau escriure ja amb la idea present de conjuntar-los en "Exonerat de l’oblit"?

 
La inspiració prové (com és habitual) d’experiències vitals, de vegades pròpies i d’altres indirectes, que he procurat conjuntar tenint sempre present factors d’oportunitat alliçonadora (o moralitzadora, per què no dir-ho?). Entenc la moral com el depòsit de la decència on hauríem tots de poar de tant en tant per tal d’hidratar-nos o de refrescar-nos per a poder encarar la vida sense contradiccions pertorbadores. El nombre de trenta-tres relats (o passatges) no és ací casual: respon a la intenció de recollir la trinitat multiplicada per onze, que vol representar la doble individualitat necessària per a la procreació. Si bé alguns relats ja estaven escrits abans de concebre aquest llibre, vaig haver després d’incorporar-ne d’altres ad hoc a fi d’eixamplar el ventall de circumstàncies que donaren cos a la trama.

Quin és el fil argumental que vau tindre present per lligar els diversos relats que conformen el llibre?

 

El fil argumental ve donat per una llista preestablerta de defectes (o pecats en terminologia religiosa) que tenen la funció de desbaratar la entelèquia d’una felicitat basada en l’absència de problemes, és a dir, en un paradís ple de «coquetes de mel» (com ens el descrivien de menuts). Per això justament, a banda d’identificar-los en cada història, és convenient recapitular sobre ells (o sobre les virtuts) al final dels passatges, sota la forma d’una conversa en què sempre hi ha moments per a la polèmica, malgrat les limitacions del nouvingut, que sembla desorientat per una realitat que desconeix i que el supera.

Per què opteu per vehicular els relats mitjançant la conversa entre el Mortal i la Pedra que tanca cada capítol?

 
És un recurs que ajuda a visualitzar el que interessa remarcar, a la manera d’una càmera fotogràfica que enquadra i enfoca per a immortalitzar allò que ja existeix de per si però que encara no mostra personalitat pròpia. Aleshores el diàleg entre el Mortal i la Pedra, unes vegades aparentment superficial i d’altres vegades més profund, esdevé el vehicle transbordador de les idees i dels pensaments, no sempre en consonància amb els dogmes suposadament inqüestionables que la deïtat imposa. És el moment en què l’esperit crític (oposat a la simple ànima vagabunda) estimula la intel·ligència i sembla condicionar, tot i que moderadament, un destí que encara es presenta impenetrable.

Precisament, el triangle oníric o màgic que s’estableix entre el Mortal, la Pedra i l’Àngel Lector trenca amb el costumisme quotidià dels relats. Com definiríeu aquests personatges, el seu espai-temps i les seues motivacions?

 
La meua intenció última és extrapolar els fets de la quotidianitat amb l’objectiu de provocar una reflexió serena, capaç d’eliminar (o almenys de reduir) la relativització de les conductes deshonestes o inapropiades, però també de valorar les conductes encertades i decents. Són personatges transversals que compleixen una funció ben concreta: el Mortal indaga sobre les coses que no entén, o qüestiona algunes decisions inamovibles, o es mostra diplomàticament conciliador quan li interessa; la Pedra és el guardià de la porta del més enllà i representa l’autoritat màxima, és el filtre que decideix qui és mereixedor d’ultrapassar el llindar i en quines condicions; l'Àngel Lector és el notari que narra els passatges i custodia els pergamins de la memòria universal.

Considereu que, al remat, "Exonerat de l’oblit" és un retrat de la condició humana, tant per la vessant positiva com per la negativa?

 
Així és. He seleccionat, no obstant, circumstàncies que encaixaven millor amb el format del llibre i amb el subgènere literari. He intentat que els relats foren universals, és a dir, que arreplegaren realitats compartides per tothom: la insolidaritat, la camaraderia, les limitacions, la fatalitat, l’egoisme, la necessitat, l’atzar, la por, els vicis, la cobejança, la ingenuïtat, la responsabilitat, la infidelitat, la descaradura, l’oportunitat, la distracció, els records, la corrupció, les celebracions, la incoherència...

Es podria dir que l’obra clama que les històries literàries són immortals, i per tant, queden “exonerades de l’oblit” al qual passem els mortals?

 
És un interpretació ben generosa de la finalitat del llibre, que he concebut per a llegir-se sense pressa, alternant els temes, a fi de conduir a una lectura pausada que ajude a captar millor els missatges subjacents, que no sempre són tan transparents como poden semblar a primera vista. La idea original era sensibilitzar sobre una pèrdua afegida a la de la vida, de per si ja dramàtica i irreversible, que és la pèrdua de la memòria; de fet, no tan sols em preocupa l’anihilació, sinó també la distorsió o manipulació de la realitat passada. Per desgràcia, són molts els casos que coneixem (en l’actualitat) d’utilització inconfessable d’esdeveniments o noticies en benefici de certes entitats o persones, la qual cosa fa encara més necessari el manteniment d’una memòria col·lectiva sense contaminacions, pura i benèfica per a la humanitat.

Quin recorregut confieu que tindrà el llibre? Heu rebut les primeres opinions dels lectors?

 
He procurat treballar l’escriptura per a aconseguir un estil natural i espontani que contraste amb un contingut compacte i carregat de missatge, de manera que la lectura resulte agradosa per ella mateixa. Confie que la majoria dels lectors ho apreciaran. En veritat encara és prompte per a conèixer la seua opinió, ja que fa poc que poden trobar-lo a les llibreries. Espere que tinga un recorregut ample, és a dir, que els seus missatges arriben a molta gent (de qualsevol edat i condició) a fi de sensibilitzar-la sobre la importància de recordar, de ser conscient d’un passat que ens prepara millor per al present i per a l’esdevenidor i que, en definitiva, ens ajuda a mantenir l’equilibri entre la personalitat pròpia i la dels altres, única garantia de felicitat harmònica i recompensada.

Novetat: "Exonerat de l'oblit" de Joan Verdegal

 

 

Exonerat de l’oblit reuneix l’experiència d’un mortal en els moments de ser jutjat abans de traspassar el llindar de la Nebulosa, les reaccions del qual decidiran sobre si és mereixedor d’una eternitat amb memòria o sense. En escoltar un seguit de passatges de vides —alienes o no— haurà de demostrar les seues aptituds i disposicions a l’hora de ser considerat útil per als designis de l’Ésser Suprem absent.

Joan Verdegal (Borriana, 1955) és doctor en Filologia per la Universitat de València i màster en Traducció per la Universitat de Cantàbria. Ha exercit de catedràtic d’ensenyament secundari i de professor titular de la Universitat Jaume I. A més de publicar articles d’investigació, ha dirigit la revista interuniversitària MONTI (Monografies de Traducció i Interpretació) i l’Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura. Ha format part dels jurats del Premio Nacional a la Mejor Traducción i del Premio Nacional a la Obra de un Traductor. Els seus llibres aborden, principalment, investigacions sobre premis literaris i traducció; per exemple: La novela francesa a través de los premios literarios (1996, amb María Dolores Burdeus), La pràctica de la traducció francès-català (2011), El premio Fray Luis de León de traducción: historia, sociología y crítica (2013). Entre les seues traduccions literàries destaquen obres de Boris Vian (La espuma de los días, 2000), Marie-Jean Hérault de Séchelles (Teoria de l’ambició, 2006), Alexandre Dumas (La tulipa negra, 2006), Charles Nodier (Jean Sbogard, 2008) i Cristina de Suècia (Lleures i sentències, 2009). Ha publicat recentment el llibre de relats Rigorosament incert (2019).

"Un record històric als masovers i les masoveres víctimes d'aquest conflicte". La revista Caramella parla de "Maquis i masovers"

La revista Caramella, especialitzada en cultura popular i tradicions, ha publicat una ressenya de "Maquis i masovers", el reeixit assaig de l'historiador Raül González, en el que exposa la complicada relació que patien els habitants dels masos de l'entorn de les serralades de Castelló, Terol, els Ports de Tortosa i algunes zones de València i Conca, on l'Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón, els maquis, resistien a les autoritats franquistes. 

L'article, signat pel professor i escriptor Vicent Pallarés, assenyala que la guerrilla de l'AGLA només podia resistir en aquestes muntanyes si disposava de la col·laboració dels masovers i de les masoveres. Aquests van quedar en el foc creuat amb les forces de seguretat del franquisme. "Denúncies, tortures, morts i desaparicions van ser un fet constant en unes terres que havien estades acostumades a la tranquil·litat i a formes de vida que no havien canviat en segles", comenta Pallarés.

El conflicte va sotragar aquestes comarques rurals, i els abusos i la repressió es van haver de callar durant dècades: "S'ha fet un vel de silenci o de mitges veritats que podria portar a la pèrdua de memòria quan les generacions anteriors es van morint". Però, com apunta l'articulista, ara hi ha iniciatives per recuperar aquest episodi de la memòria històrica, com el propi llibre de Raül González.

Una obra que destaca entre les poques obres que s'han publicat sobre aquest fenomen al nord del País València i un record històric als masovers i les masoveres víctimes d'aquest conflicte, que, encara avui en dia, resten oblidades i escassament reconegudes o rehabilitades.

Podeu llegir l'article de Vicent Pallarés clicant sobre la imatge.