dimarts, 31 d’agost del 2021

La "Guia sentimental del Maestrat" d'Amàlia Roig, a la revista Frontissa

La revista Frontissa, publicació de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, ha dedicat una ressenya a la "Guia sentimental del Maestrat", la nova narrativa de no-ficció de l'autora vinarossenca Amàlia Roig.

Hi ha indrets, com el Maestrat, que de guia general no en tenien cap i per això mateix se’n mereixien una, ni que fos per comprovar com de de pressa envelleixen les guies.

Així comença la Guia sentimental del Maestrat d’Amàlia Roig Blasco, un llibre molt útil que, a més d’aclarir conceptes històrics i socials massa sovint equivocats o difusos, ens guia a través dels camins; ens aboca al paisatge des dels miradors; ens retrata les ermites i les romeries; ens participa les fires, les associacions culturals, la literatura, la música, el cinema; ens aconsella on i què menjar; arramba la nostra orella al parlar del Maestrat; en definitiva, ens acosta a la vida i a la gent. Tots i cadascun dels pobles del Maestrat històric, per insignificant que siga, així com algun poble de la comarca veïna dels Ports i la Tinença de Benifassà al complet, van desfilant d’una manera harmònica per les pàgines de la Guia. La lectura resulta ser elegant, detallista i impressionista, irònica o divertida, tendra i combativa, plàstica, poètica, molt sensual. I com en els altres llibres de l’autora, no només es tracta de constatar el que hi ha sinó allò que hi ha hagut i el que potser hi haurà; o dit d’una altra manera, el llibre, a diferència de molts llibres de viatge, té memòria i té temps. I això és un valor afegit.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

divendres, 27 d’agost del 2021

"Llegiu, llegiu 'El carrer era de terra', que val la pena i segur que el gaudireu!" Ressenya de Jordi Querol

El crític Jordi Querol parla de la nova novel·la de Josep Usó "El carrer era de terra" al Diari La Veu, una obra amb la qual l'autor vila-realenc va obtindre el premi Ciutat de Sagunt. Us deixem un fragment de l'article. 


De fet, quan en comences la lectura, «escoltes» un xiquet, Pepet, que t'explica les seues vivències, lògicament infantils; i, de seguida, una dona que ens fa conèixer els seus problemes econòmics i familiars, i les qüestions laborals de Manuel. I, en llegir-ho, intueixes que l'autor t'està mostrant unes pinzellades sobre les diferents famílies que habiten el tal Barranquet, però que els contactes entre elles seran merament els d'un veïnatge interrelacionat en major o menor mesura. Però que equivocats que estem, en pensar-ho!

Lògicament, amb els meus comentaris el que pretenc és incitar-vos a la lectura de l'obra, però de cap manera mostrar-vos pistes sobre la seua articulació i el seu final, déu ens en guard! Per això vull recomanar-vos alguns dels fragments que considere més interessants d'una novel·la de lectura àgil i ben distreta, en la qual Josep Usó no pretén desvetllar-nos grans cabòries, sinó oferir-nos una lectura, aparentment senzilla, que ens permeta situar-nos plenament en aquell Vila-real dels anys cinquanta del segle passat, i compartir-hi les cabòries, alegries i preocupacions d'alguns dels seus veïns. I la meua recomanació s'adreça principalment a tot el record de la vida en la immediata postguerra als masos del Maestrat i els Ports, on les famílies es trobaven literalment entre dos focs, el del maquis i el de la Guàrdia Civil, sense que en moltes ocasions puguen trobar, ni ells ni el lector compenetrat amb el seu patiment, el desllorigador que els permetera eixir d'aquesta cruel disjuntiva. O quan ens trobem per primera vegada amb Vicentet, que «el cas és que patia allò que, amb el temps, s'ha arribat a conéixer com a síndrome de Down, però que quan ell era xiquet, tothom anomenava "ser mongòlic"». I ens trobem també cara a cara amb la terrible realitat que patien en l'època els «diferents», tancats amb clau i forrellat a la casa familiar, negada quasi l'existència cap als mateixos veïns, per més que el cas d'aquest xiquet, en un primer moment, sa mare «es va negar a tenir-lo tancat a casa»... amb totes les conseqüències que d'aquest fet se'n derivaran, i que tanta influència tindran en la posterior projecció de la trama.

Com aquestes històries, podria parlar-vos de moltes altres, perquè el sentit coral de Josep Usó el du a introduir, en els respectius «petits capítols» de l'obra, fins a 16 diferents «personatges principals», d'algun dels quals parla en una sola ocasió. En d'altres pot arribar a dedicar-los l'atenció fins a cinc vegades, com serà el cas de Pepet, un dels personatges claus en la resolució de la trama: no el perdeu de vista en cap moment. I tots, xiquets, homes i dones, llauradors i menestrals, rics, alcaldes, capellans i bisbes, guàrdies civils, tots ens van duent, en una acció cada vegada més sorprenent i accelerada, cap a un final, ja us dic que un autèntic deus ex machina absolutament imprescindible. Llegiu, llegiu El carrer era de terra, que val la pena i segur que el gaudireu!

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

dijous, 26 d’agost del 2021

"Un lloc sobre l'erm". La professora Tere Izquierdo ressenya "Lluny de qualsevol altre lloc"

Aquest text arreplega la intervenció de la professora Tere Izquierdo a la presentació de la novel·la de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc" a Vallibona, a l'agost de 2021. 


L'escriptor, nat a Vilafranca l'any 1981, va estudiar Humanitats a la UJI. És professor i escriu articles de literatura (autors russos, americans), música i cinema a revistes com Serra d’Or, Debats i Quadern de les idees, les arts i les lletres. També a portals de cultura com Núvol o La Llança. Va vindre a Vallibona fa quatre anys, a presentar la seua primera novel·la del 2016 "El guardià de les trufes", on retrata la vida dels masovers de l’Alt Maestrat i els Ports durant la postguerra. Fèlix és fill de masovers, això també és ben present en la novel·la que avui es presenta.

En tota gran novel·la, en tota gran tragèdia grega, hi trobem un heroi, (en aquesta, Joan) que és capaç de rebel·lar-se contra el destí i viure la vida en la seua plenitud, a pesar dels obstacles que troba pel camí. Joan, que té la vida professional solucionada a la universitat, que té estabilitat econòmica, que viu a Castelló… trenca amb tot. Este camí de catarsi, de purificació, iniciàtic, és el que conta la novel·la… Hi llegim una llarga passejada dels del món urbà fins al rural. Joan ho deixa tot per a viure del que pot.   

L’índex del llibre plasma el viatge físic de Joan: La ciutat. Un lloc sobre l’asfalt. Un lloc sobre l’erm. El mas. Molts llocs o topònims fan referència a Castelló: tarongers al costat de formigó, edificis inacabats no integrats en el paisatge, refineries petroquímiques, ressonàncies industrials, el món pesquer castellonenc, els noms de les naus: la Sant Pere, la Verge de la Candelera, la Ricoro, la Isabel…,  l’avinguda del Mar, la carretera del Caminàs, el camí Fondo, el parc Ribalta, l’institut Ribalta, carrer de Saragossa, plaça Tetuan, plaça de Santa Clara, Mercat Central, l’avinguda de València, el camí de la Donació, l’avinguda dels germans Bou… Les alqueries que s’han mantingut davant l’allau de construccions noves. Hi ha contraposicions entre el passat i el present: referències al port vell aixecat al voltant del far, el fet d’asfaltar les antigues sendes de terra que conduïen als horts amb un quitrà de mala qualitat… o imatges literàriament belles i exemplificadores de contrast com la d’una parella asseguda en un sofà tallat i desballestat que estava recolzat en un cotxe sense rodes mentre que uns delicats nenúfars blancs i uns narcisos grocs creixien al marge del vehicle.

Trobem descripcions minucioses com la de l’alqueria abandonada, que ha conegut l’ensulsiada a través del temps. Un got de llanda i una botella resten al pas del temps, juntament amb xeringues, plats de plàstic, excrements secs de gossos… Adjectivacions precises com la d’una grisor profètica d’asfalt, ignotes bombolles immobiliàries…El medi ambient està present: carrasques cremades pels incendis i per la tala indiscriminada, els pesticides han extingit les caderneres i les raboses han estat aniquilades del paisatge. No a Vallibona!

Un lloc sobre l’erm: el periple iniciàtic de Joan, i físicament d’ascensió cap a les muntanyes: deixa Castelló darrere, Borriol, la Pobla Tornesa, la Vall d’Alba, la vista del Penyagolosa, el bar La Pelejana, l’antic pas de rabera que arriba a Atzeneta i d’allí puja a Vistabella i al Penyagolosa, la gasolinera de Sant Pau, Benassal, camps d’ametlers, avellaners, parets de pedra seca… l’Escola del Canto, riu Montlleó, molí hidràulic (molí del Pas o molí de la Cova?), el molí Colau “només hi havia erm, herba tan alta com un xiquet i pins joves creixent sense mesura.” Quan entra al mas, descriu la natura morta que reflectix un món en ruïnes. El prigó entre Vilafranca i Benassal, en realitat un muntó de pedres amb una llosa calcària al capdamunt. Nucli antic de Vilafranca, dels del Maset fina  la plaça d’en Balasc: cases buides, carrers deserts, enfront de cases de turisme rural, barris obrers en un poble amb passat industrial ara en total decadència.

La catarsi, la transformació completa quan diu que després de netejar la casa durant dos dies sencers: “Tot ell s’havia obert cap enfora, es podia dir que se li havia girat la pell, s’havia convertit en paisatge (…). Ell és el tossal del Picaio i el Pla de Mossorro, el mas abandonat i la pista erosionada per les tronades salvatges d’estiu.” Hi ha una identificació entre l'ésser humà i el paisatge.

Els personatges i els temes: el desnonament (Ramon i Rosa, matrimoni entranyable gran que viu a l’alqueria), la immigració (Mamadou, de Gàmbia, que aspira a una vida millor enfront de Joan), la història (Rubén, vell perruquer gai i anarquista, la Pastora) i l'homenatge als avantpassats (mirant fotografies amb la iaia Rosalia, xafant sendes que els seus ancestres havien obert per fer alguns bancals més...).

Llegint "Lluny de qualsevol altre lloc" m’ha vingut al cap la idea base de l’obra de l’escriptor de Mont-roig, del Matarranya, Carles Andreu Sancho, a "La mort del pareimare", a propòsit de l’imperatiu retorn de la llengua materna, idea que recull de la filòsofa d’origen jueu Hanna Arendt: “Què queda: Només queda la llengua materna.” O l'escriptor Theodor Kallifatides: “La meva mare i la meva llengua són la meva pàtria”. 

Tere Izquierdo
Vallibona, 12 d’agost de 2021

dijous, 19 d’agost del 2021

Una xarradeta amb... Antoni Picazo, coautor de "Manual de supervivència"

Fem una xarradeta amb Antoni Picazo. Aquest professor i escriptor va estrenar, a finals de l'any passat, el seu "Manual de supervivència", un dietari en el que durant cinquanta jornades hi va reflexionar i evocar sobre la pandèmia i el confinament, però també sobre la vida, el temps, l'amor i l'esperança. Cinquanta escrits que van ser il·lustrats per cinquanta fantàstiques aquarel·les de l'artista Carmen Signes.

Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
Gaudir i patir, somiar i compartir. És com una teràpia. En el cas de "Manual de supervivència", ha estat un procés diferent. Cada dia del confinament, només m'alçava, escrivia un text i el pujava a les xarxes. Després, Carmen dibuixava la il·lustració que l'acompanyava.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d'haver…

Escric amb ordinador, però necessite tindre sempre a mà un xicotet bloc per anar anotant les idees caçades al vol.

Com seria l'acte literari ideal del teu llibre "Manual de supervivència"?
Un acte que facilitara la proximitat, el contacte humà. Amb un grup reduït de gent amb qui compartir reflexions i sentiments. Per a que cadascú construïra el seu propi relat del confinament.

Recoman'ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
Hi ha llibres que semblen estar escrits per llegir-los en un moment concret de la teua vida. Són els que, a la llarga, et deixen una empremta inesborrable. A mi, em va passar per exemple amb La muntanya màgica de Thomas Mann.

Quins gèneres t'agraden?
Tots, però en especial la poesia. Com deia Lorca, totes les coses tenen el seu misteri, i la poesia és el misteri que tenen totes les coses.

En quins moments gaudeixes de la lectura?
Per a mi, la lectura és un acte molt íntim i l'he d'assaborir en moments de calma i solitud.

Quin comentari dels lectors de "Manual de supervivència" t'ha generat més il·lusió?

Quan ens diuen que és una petita joieta. Un llibre càlid, acollidor, travessat tot ell per un alè d'esperança.

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?

Les que expressen el desig de ser capaços de reconvertir este drama col·lectiu en una meravellosa oportunitat per a reinventar(-nos) la vida.

Què opines de les xarxes socials?
Depèn de l'ús que se'n faça. Igual poden ser el detonant d´un llibre com el nostre, que facilitar l'accés al poder d'un personatge tan sinistre i perillós com el Trump.

Tens alguna app favorita?
Les de música com Spotify, Youtube, Soundcloud.

Quina és la teua paraula preferida?
Crepuscle.

Amb quina personalitat històrica te n'aniries a prendre una copa?
No sé si se'l pot considerar una personalitat històrica, però m'agradaria compartir-la amb l'escriptor Charles Bukowski. En general, m'interessa la gent amb una aura de decadència i que ha trepitjat el costat fosc de la vida.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Molt enganxat de sempre a The Wonder Years, una mirada nostàlgica i deliciosa de l'adolescència. Encara seguisc revisitant els seus capítols per internet.

El teu plat estrella és…

L'arròs al forn de ma mare. Era insuperable.

No puc viure sense…
La mar.

Una cosa inconfessable…
Si la diguera, deixaria de ser inconfessable.

Amb quin animal o planta et compararies?
M'encisa el baladre. A més de la seua bellesa, és una planta resistent que servix per protegir-ne d'altres, més vulnerables.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article?
Content i pagat, com diuen al meu poble.

Eres friqui en…
Xarxes socials. Ho reconec.

Soc feliç si…
Estic amb la gent estimada, sobretot amb el meu fill Robert.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre?
A qualsevol polític dels que han intentat aprofitar un drama col·lectiu com l'actual pandèmia per a aconseguir un rèdit polític partidista. A vore si este "Manual de supervivència" és capaç d'encomanar-los una miqueta d´empatia i sensibilitat cap al sofriment de la gent.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
Esta pandèmia ens ha ensenyat a viure al dia i no fer massa previsions de futur. En tot cas, escolliria qualsevol lloc tranquil, en contacte amb la natura i sense turisme massificat. Hem de ser capaços de construir una normalitat alternativa, en comptes de tornar a l'antiga. També pel que fa a la nostra manera de moure'ns pel món.

Com és la teua mascareta?

Una ffp2 negra. Els mestres hem hagut de tindre molta cura per a que les nostres escoles i instituts s'hagen pogut convertir en espais raonablement segurs.

Una xarradeta amb... Pilar Alfonso, autora de "De Warhol a @yodominguez. Mirar l'art i veure el món"

Fem una xarradeta amb Pilar Alfonso, professora de Comunicació Audiovisual i experta en marques. El seu nou assaig és "De Warhol a @yodominguez. Mirar l'art i veure el món", en el que ens proposa un viatge pel món del pop art i els dissenys comercials per trobar les unions entre l'art i la publicitat i, també, l'activisme. I el fem de la mà de Warhol, Isabel Oliver, l'Equip Crònica, Banksy, Eulàlia Valldosera o Yolanda Domínguez, entre molts altres.

 

Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure?
Potser, escric perquè espero arribar a entendre millor el món i les persones que l'habitem. Em faig eixa il·lusió. I perquè escriure m'agrada.

Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
Ja explicaven els clàssics que hi ha dos moments. L'esclat de la idea que arriba quan arriba, mentre rentes els plats, prepares el sopar o al bell mig d'una classe. Darrerament, a mi m'ha passat moltes vegades mentre caminava o en algun trajecte en tren. Després de la "inspiració" inicial, cal aprendre a treballar i treballar per convertir aquella idea en paraules.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
En un primer moment, fulls amb apunts, llibres, notes i l'ordinador. Quan tinc algunes pàgines escrites, necessito revisar-les en paper i amb bolígrafs de diferents colors a la mà, per anar marcant, canviant, corregint…

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "De Warhol a @yodominguez"?
T'imagines una exposició amb totes les obres que esmento al llibre i anar mirant-les i comentant-les amb el públic assistent?

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
Aprofitant la pregunta, et diré que fa unes setmanes vaig començar a Twitter una sèrie que he anomenat #4RaonsPerLlegir… on recomano assaig escrit per dones. Les meues recomanacions inicials han estat: Gabinet de curiositats d'Anna Moner, L'amic de la finca roja, de Mercè Ibarz i Viure escrivint, d'Annie Dillard.

Quins gèneres t'agraden?
Fa anys vaig passar la fase molta narrativa, ara estic en la fase molt d'assaig. I una mica de poesia sempre.

En quins moments gaudeixes de la lectura?
Qualsevol moment em va bé, excepte abans de dormir. No m'agrada llegir al llit.

Quin comentari dels lectors de "De Warhol a @yodominguez" t’ha generat més il·lusió.
M'ha agradat molt que diferents lectores i lectors m'hagen dit que es nota que el llibre és meu, que han tingut la sensació d'estar xarrant amb mi.

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
En cada llibre és diferent. El que més he repetit en aquest cas, potser, siga el meu desig que ho passen tan bé llegint el llibre com jo ho vaig passar escrivint-lo.

Què opines de les xarxes socials?
Que les hem sobredimensionades i que caldrà repensar-les. Com he dit abans, des de fa quatre anys tinc un compte de Twitter on sóc @totmarques. Precisament, em vaig decidir per poder estar en contacte amb els lectors del llibre anterior, "(Tot) el que encara no saps sobre les marques". No n'estic penedida, però no tinc cap intenció d'entrar en d'altres xarxes. 
 


Quina és la teua paraula favorita?
Depén del dia, el que més m'agrada és retrobar-me amb paraules que conec, però que durant anys ni he dit ni he escoltat. Fa uns mesos em va passar amb 'araboga', o amb 'gafarró' referit a un xiquet.

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Creus que Sor Isabel de Villena acceptaria que la convidara a un vermut i a malparlar una estoneta de Jaume Roig?

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Tinc debilitat per una sèrie titulada Mad Men. M'encanten les trames i els personatges que la protagonitzen, especialment les quatre primeres temporades. Pel·lícules inoblidables hi ha moltes, et diré la darrera inoblidable que he vist: No Home Movie, de Chantal Akerman. L'he vista fa unes setmanes i me la quedo per a sempre.

El teu plat estrella és…
Te'n diré un d'hivern: llanda de carn i pataques. I un d'estiu: Pasta amb salsa picant de tomata i figues.

No puc viure sense…
La pandèmia m'ha fet pensar molt en la fragilitat del nostre món més immediat. Tot és més difícil sense les persones que estimes i que t'estimen. Ara com ara, no goso dir molt més.

Una cosa inconfessable…
Estic pensant en confessar-la en un nou llibre…

Amb quin animal o planta et compararies?
De no ser que m'obligues, amb cap.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
El primer escrit va ser una "redacció" a primària. Es va publicar en la revista de l'escola. Encara recordo el moment, però la veritat és que no recordo l'emoció. A banda dels llibres propis, m'ha fet molta il·lusió participar en algun llibre col·lectiu, per exemple en un llibre-objecte que va idear el fotògraf Julio Carbó sobre el Sexenni de Morella, o en Aplec dels Ports. 40 anys d'història col·lectiva. I fa només uns mesos en el llibre de la Fundació Bromera La importància de la lectura. En els tres casos, l'emoció naix de la companyia, de veure'm entre d'escriptores i escriptors que admiro.

Eres friqui en…
Ho de reconèixer! Després d'haver publicat tres llibres relacionats amb les marques, hauré de reconèixer que sóc una mica friqui de les marques.

Soc feliç si…
Si tinc un pla-eixida-amb-amigues-amics proper.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre…
M'ha fet molta il·lusió enviar-lo a artistes que hi apareixen com Isabel Oliver o Gurt Swanenberg. I també a Pilar Dolz, encara que no hi aparega.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
Tinc un dilema: no sé si anar a llocs que no conec o tornar a llocs que m'estimo i enyoro. Perugia o Zadar?

Com és la teua mascareta?
Ffp2 blanca, o quirúrgica. No he aconseguit veure la mascareta com un complement. Què hi farem?

Una xarradeta amb... Mònica Sales, autora de "Confi(n)ada"

Fem una xarradeta amb Mònica Sales. La professora, filòloga i política jesusenca s'ha estrenat en la literatura amb el dietari "Confi(n)ada". A les primeries de la pandèmia, tancada a casa per un contagi, el confinament obligatori li va servir per trenar una sèrie de memòries, evocacions i pensaments estructurades en el dia a dia entre quatre parets, amb un horitzó d'incertesa i d'esperança.


Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
"Confi(n)ada" es gesta en un moment difícil en què em consideren infectada de COVID-19 pels símptomes que tinc. Tancada entre quatre parets, i conscient que el món es bolca en la cultura, decideixo començar a escriure per fer-hi la meua aportació. Cada dia, des del 17 de març, penjo un relat a Facebook i a Twitter. El procés creatiu era senzill: despertar-me, arreglar-me, pensar un tema i fer brollar les paraules. És un dietari escrit dia a dia, mai no vaig escriure més d'un text. En vaig fer trenta-un per tancar el cicle d'un mes.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
Hi ha d'haver un ordinador i una mica d'ordre. La resta de coses no són rellevants. Silenci, llum i paraules.

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "Confi(n)ada"?
M'agradaria poder compartir "Confi(n)ada" amb molta gent, en un acte literari molt concorregut. Amb la família, els amics, els companys… i totes les persones que m'ha fet arribar que tenen el llibre. També amb totes les persones que durant els dies de confinament i d'aïllament m'escrivien cada dia quan publicava el relat. Una festa de les lletres cuidada, bonica i sentida.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
Qualsevol dels tres de Marta Rojals, per exemple. Tot i que el que més recomano dels tres és Primavera, estiu, etcètera. Em va agradar molt perquè és un llibre de vida, d'arrelament a la terra, que em va transportar a molts records personals.

Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
Normalment llegeixo sempre narrativa, tot i que la poesia hi apareix de tant en tant. La novel·la és el que més m'agrada, però darrerament he dedicat temps a llegir llibres de vivències polítiques com per exemple les escrites des de la presó, des de l'exili o des del confinament al Palau de la Generalitat.

Quin comentari dels lectors de "Confi(n)ada" t’ha generat més il·lusió.
Tots em generen molta il·lusió. Cada foto que rebo amb el llibre a les mans o cada missatge que diu 'ja el tinc' és molt emocionant. Em fan especial il·lusió els que rebo d'antics alumnes de la universitat. Saber que et tenen present i que et recorden és un regal. 
 

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
Normalment quan signo el llibre explico per què naix i també parlo de la finestra de l'esperança, que sempre està oberta, i que jo vaig obrir un 17 de març del 2020 amb 'Obrir la finestra', el primer relat.

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
Les xarxes socials m'encanten i en soc usuària, sobretot de Twitter i d'Instagram. Tinc també un Facebook molt actiu i un Tik Tok per estrenar. Si n'he d'escollir una em quedo amb Instagram: una finestra de xafarderia a través de fotos que expliquen vivències personals.

Quina és la teua paraula favorita?
Esta pregunta és difícil de contestar, però si n'hagués d'escollir una crec que seria 'il·lusió'. Tinc una frase de capçalera de l'escriptora Francesca Aliern que justificaria l'elecció. Diu a Mans de fang: 'La il·lusió és un motoret interior que treballa a destall", i certament per a mi això és així cada dia.

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Amb el Molt Honorable President legítim Carles Puigdemont, sense cap mena de dubte.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Ara mateix estic mirant 'New Amsterdam' a Netflix, però he estat molt enganxada a The Bridgerton. I molt és molt. Malgrat és curta, ara espero la segona temporada amb deler. Una pel·li inoblidable? La Bella i la Bèstia, per exemple.

El teu plat estrella és…
M'encanta la cuina i a més em relaxa molt. No crec que tinga un plat estrella perquè tinc destresa per cuinar el que calga. Per a la família potser el plat estrella és la crema de rap i gambes, o l'anguila a la cassola. I per als companys d'ajuntament, per exemple, amb qui passo moltes hores, és la meua super panacota amb coulis de maduixa.

No puc viure sense…
Evidentment no puc viure sense el meu fill Guerau, però si parlem d'una cosa material no puc viure sense el telèfon mòbil.

Una cosa inconfessable…
Te'n podria dir unes quantes, però em quedo amb la que fa més anys que faig: dormo sempre amb un coixinet menut entre els braços. M'acompanya des de menuda i viatja amb mi allà on he de fer nit.

Amb quin animal o planta et compararies?
Em compararia amb qualsevol animal noble: un cavall per exemple, de color marró com els que a mi m'agraden. I per què un cavall? Perquè malgrat ser un animal pacífic, discret i elegant de tant en tant fa alguna coça, com jo. Mon iaio en tenia quan jo era menuda i són animals que em transporten als records d'infantesa.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
És una emoció indescriptible. Les meues primeres paraules publicades van ser d'un article quan començava el període de recerca a la URV. Ara, el primer llibre… sempre fa il·lusió. He de dir però que, malgrat en tinc tres, "Confi(n)ada" és el primer que és literari. Els altres dos (un a tres mans) estan relacionats amb la meua recerca sobre literatura oral.

Eres friqui en…
M'agraden molt les pel·lícules de dibuixos de Disney i les puc mirar fins aprendre'm els diàlegs i les cançons. I també col·lecciono El Petit Príncep en diferents llengües del món. No sé si això és ser friqui, però avant!

Soc feliç si…
Si la meua família és feliç. Són una peça importantíssima a la meua vida i necessito l'equilibri emocional amb ells per funcionar. Si ells són feliços, sobretot el meu fill, jo també ho soc. I si a sobre a mi les coses em van bé, millor.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre.
He de confessar que no he regalat el llibre a ningú perquè els exemplars que jo he distribuït personalment han servit per lliurar 1200€ al Banc d'Aliments de les Terres de l'Ebre. Però potser el regalaria a la metgessa que em va acompanyar els 15 dies d'aïllament, amb la veu i amb les notícies que m'anava donant.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
Al lloc que diga mon fill. Ell escollirà on viatgem quan la situació millore. Podria avançar-vos què dirà, però sense saber-ho segur. Hi ha moltes possibilitats que el viatge siga a Disneyland París.

Com és la teua mascareta?
Ara la meua mascareta és una FFP2 (de color negre o de color gris) que renovo constantment, però la primera que vaig tindre va ser rosa i amb estrelles de color blanc. Me la va cosir ma tia Enriqueta, amb l'amor de sempre. I la que vaig utilitzar per retornar a la faena va ser una de negra dissenyada i cosida a Jesús, el meu poble, per Aila disseny.

Una xarradeta amb... Joan Verdegal, autor de "Exonerat de l'oblit"

Fem una xarradeta amb Joan Verdegal, autor de "Exonerat de l'oblit". Es tracta d'una narrativa en que conflueixen tres personatges mítics: la Pedra, el Mortal i l'Àngel Lector. La primera ha escollit una sèrie de relats amb la intenció de veure les reaccions del segon i dilucidar si mereix passar a l'eternitat amb memòria, és a dir, salvar-se de l'oblit.



Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
Escric perquè és una activitat que m’agrada. Després de tota una vida com a professor, puc escriure allò que m’abelleix sense estar condicionat pel temps ni per horaris laborals. El procés creatiu comença normalment amb unes notes esquemàtiques sobre la història que vull contar; després comence a escriure, però tornant contínuament enrere, és a dir, enllestint i adobant les frases fins que em semblen adequades… segons el meu gust estètic i el missatge que vull transmetre.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
El meu ordinador, un faristol, fulls en blanc, bolígraf… i la funda de les ulleres de llegir. També he de tindre al voltant bona cosa de silenci.

Com seria l’acte de lectura ideal del teu llibre "Exonerat de l'oblit"?
Tot acte de lectura depèn del tarannà del lector: predisposició, expectatives, formació, cultura… L’acte de lectura que jo desitjaria per a Exonerat de l’oblit hauria de ser tranquil, crític, “recapitulador”, com el que demana un bodeguer sobre el tast del seu vi: un acte “assaboridor” sense opció a la indiferència.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
Cosa ben difícil, perquè he llegit molts llibres al llarg de la vida. Després de pensar-ho… crec que recomane la novel·la francesa L’écume des jours de Boris Vian. Primer perquè és una història d’amor encisadora; segon perquè està escrita meravellosament, amb jocs de paraules i neologismes del tinter del propi autor, i tercer perquè la vaig traduir jo al castellà en l’any 2000 (La espuma de los días, Ed. Cátedra).

Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
Tinc predilecció per l’assaig i la novel·la. De fet, conserve un bloc de lectures que vaig encetar l’any 1975 amb quatre apartats o gèneres: poesia, novel·la, teatre i altres (contes, assajos, biografies, etc.). M’agrada llegir de vesprada, en la meua butaca preferida, quan encara hi ha llum solar (en hivern) i alçant de tant en tant la mirada per a veure passar la gent.

Quin comentari dels lectors de "Exonerat de l'oblit" t’ha generat més il·lusió.
El d’un bon amic quan em va dir que havia descobert que calia llegir el llibre a poc a poc, sense cap pressa, de vegades rellegint, per tal de seguir millor els raonaments i descobrir la intenció i l’argumentari dels personatges. 


Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
Les improvise segons de qui es tracte, però m’agrada incloure-hi els adjectius següents referits a la lectura que espere: compartida, agradosa, profitosa, assossegada…

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
Les faig servir amb restriccions voluntàries, perquè preferisc el contacte personal. M’agrada whatsapp perquè és polifacètica i confortable.

Quina és la teua paraula favorita?
Mecanoscrit. La vaig descobrir en llegir la novel·la Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Amb el revolucionari francès Marie-Jean Hérault de Séchelles, i parlaríem de la seua Teoria de l’ambició.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
No estic enganxat a cap sèrie televisiva, però m’ha agradat l’atreviment de Vergüenza, dirigida per Juan Cavestany i Álvaro Fernández. Tinc un gran record del film Toma el dinero y corre de Woody Allen, que ens comentava en classe de Cinefòrum un capellà del col·legi on estudiava.

El teu plat estrella és…
La coca de verdura, en la seua modalitat borrianenca.

No puc viure sense…
Mirar la mar i o passejar descalç per la seua riba.

Una cosa inconfessable…
Moltes! La més lleugera: haver-me desfet d’alguns llibres de treball que no pensava tornar a llegir.

Amb quin animal o planta et compararies?
Soc constant com els castors i conformista com un taronger ben plantat i adobat.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
Reconfortat per l’esforç acabat i agraït per l’oportunitat de la seua divulgació.

Eres friqui en…
En no res. No tinc grans manies.

Soc feliç si…
La família menuda m’acompanya, especialment en un dia estiuenc de platja.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre?
A l’escriptor Arturo Pérez-Reverte, al qual admire i amb qui vaig compartir taula en un congrés sobre Alexandre Dumas.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
Aniria a Île Maurice, seguint els passos de l’escriptor Bernardin de Saint-Pierre i de la seua novel·la Paul et Virginie.

Com és la teua mascareta?
Blanca i sense pretensions.

Una xarradeta amb... Pep Carcellé, autor de "Cicle novel·lístic de Sebastià Juan Arbó"

Fem una xarradeta amb Pep Carcellé, autor de l'assaig literari "Cicle novel·lístic de Sebastià Juan Arbó", en el que proposa una profunda anàlisi de tres narratives del gran escriptor ebrenc: Entre la tierra y el mar, La tempestad i La masía. A través d'elles Arbó descriu el paisatge de les Terres de l'Ebre, sobretot la Ràpita i el delta, entorns de la seua infantesa, i retrata la tragèdia quotidiana de personatges deprimits, angoixats i en contínua evolució. 
 

Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
M’empeny a escriure el fet de deixar descansar l’aixada i la cervesa per a una altra estona. Escric fins i tot de memòria, ho necessito; hi ha tantes coses per explicar! El meu procés creatiu funciona quan ja no em queden idees; llavors, les genero i les imagino amb llibertat.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
Un paquet o dos de Winston i un pot de cervesa buit com a cendrer, a més de paper i llapis.

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "Cicle novel·lístic de Sebastià Juan Arbó"?
Poc convencional. Això sí, l’aperitiu no hi hauria de faltar mai: vi, cervesa, cava, i tapetes salades… Amb pocs formalismes, només els que calguin.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
"Cicle novel·lístic de Sebastià Juan Arbó"; és únic, boníssim!

Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
La novel·la de tot tipus, de temàtica diversa, de costums, policíaca, d’amor…

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
Sempre poso agraïments per haver assistit a la presentació, però de vegades no recordo el nom de la persona que me la demana.

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
Si s’utilitzen bé, tot i que no són necessàries, faciliten moltes coses. Només entro al facebook de tant en tant i escric pel whatsapp, res més. 


Quina és la teua paraula favorita?
Collons!

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Amb Maradona, però ja he fet tard.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
No miro quasi mai la tele, només el Barça. Pel·lícula: Els ponts de Madison, de Meryl Streep i Clint Eastwood.

El teu plat estrella és…
El plat ben gran; si pot ser un suquet d’anguila.

No puc viure sense…
Dir paraulotes ni estimar.

Una cosa inconfessable…
De jove estudiant vaig ser lladre de llibres.

Amb quin animal o planta et compararies?
Amb un gos.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
Estrany, em pensava que era algú, però… només era jo.

Eres friqui en…
En la lectura.

Soc feliç si…
No em calgués treballar per viure.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre.
A Josep Carreras.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
A sopar al restaurant.

Com és la teua mascareta?
Blanca, em provoca al·lèrgia a les orelles.

Una xarradeta amb… Josep Vicent Miralles, autor de "El mag de Montrose"

Fem una xarradeta amb Josep Vicent Miralles, autor de la novel·la "El mag de Montrose", l'obra que ha obert el palmarès del Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Benicarló. Conta les peripècies del jove Donald Brecc, qui un dia ha de marxar de la seua aldea de pescadors, a Escòcia, per viure al far amb el seu oncle, el misteriós Templeton Swan. Junts faran un viatge fantàstic que els durà a unir-se a la pirata Grace O'Malley i la seua tripulació maleïda. Una novel·la d'aventures en el sentit clàssic que enganxa a totes les edats des de la primera pàgina.


Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
Potser no hi ha un motiu clar, sinó una fascinació que ve de molt arrere. Escriure, d’alguna manera, és voler formar part de l’emoció que has sentit com a lector, crear-la, compartir alguna cosa que es va encendre al principi i que, quan fa flama, ja no s’extingix. La literatura ens canvia la forma de mirar i experimentar el món i, a partir d’ací, l’escriptura n’és una conseqüència lògica. Pel que fa al procés, les històries comencen amb una nebulosa; entreveus formes, personatges, espais, estructures, peripècies… després a mi m’agrada treballar individualment cada personatge i fer-lo créixer fins que ho sé tot d’ell. En eixe sentit són com a icebergs: per tal que la part visible funcione, hi ha d’haver nou parts submergides que el sostenen. A partir que tinc els personatges pense la història en forma d’arc, la dividisc en passos dramàtics i… després m’adone que això no val per a molt i em pose a la faena. La cuina de l’escriptura sempre és una habitació caòtica, plena de restes i objectes que tallen, punxen i cremen. Però no voldries estar en cap altre lloc.  

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
No soc gens maniós amb això, però m’agrada tindre fulls en blanc a l’abast per prendre’n notes. Pense millor “a mà”.

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "El mag de Montrose"?
Oh, dalt d’un far o a bord d’un vell galió, per suposat! Fer una lectura dramatitzada en coberta, espasa en mà, seria una experiència colossal. O  als peus d’un far solitari mentre el vent udola entre les roques de la platja. Però si això és demanar molt, jo gaudisc el contacte amb el públic siga com siga, de manera que si ens ajuntem un grapat d’amics en una sala, de ben segur que serem capaços de reproduir le mateixes emocions. A més, el públic jove és molt agraït, la seua ànima lectora està famolenca d’aventures, girs i desafiaments, exactament igual que els personatges de la novel·la.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
El gran must literari actual és Noruega, la magistral novel·la de Rafa Lahuerta. Un retrat de València que la connecta amb la París de Cortázar o el NY d’Auster. Però més enllà d’això és un retrat del cor humà que està a l’abast de molts pocs escriptors. Una fita de la narrativa en valencià que ha esdevingut clàssic popular, culte i immediat. Un estrany milacre bastit en la cultura llibresca d’un autor secret. Que açò haja passat en valencià és una sort.

Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
Gèneres, si estan ben fets, tots, sense distinció. Fins i tot aquells que estan sota la sospita de la crítica canònica i sabuda. Soc bastant tastaolletes en eixe sentit, potser per allò del destí tràgic del lector. Les aventures marineres tenen el poder de fascinar-me des de la primera paraula. Però també els laberints urbans travessats per herois bruts i corrents, els escenaris exòtics i els decadents, els laberints del poder, la piadosa sàtira, el relat negre, l’exploració d’ànimes trencades, els jocs gòtics, l’humor… no seria capaç de limitar-ho. Moment? M’agrada molt llegir als trens.

Quin comentari dels lectors de "El mag de Montrose" t’ha generat més il·lusió.
Doncs encara és prompte perquè la novel·la no ha començat el seu recorregut, però el fet que un sol lector trie el teu llibre ja em resulta molt emocionant. Amb altres llibres anteriors, el moment que la gent els fa seus… és molt especial. Sentixes un agraïment genuí i individual que voldries tornar a cada lector. 
 

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
No ho havia pensat mai, però ara que ho dius normalment desitge a les persones que signe llibres que eixes pàgines els servisquen per fer uns altres descobriments, que els encenguen alguna cosa que no acabe amb la lectura, sinó que òbriga portes que conviden a continuar vivint. Els mots temàtics solen ser el valor, l’aventura, el viatge. Potser perquè els trasllade allò que per a mi és el més alt desig.

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
M’agraden i m’embafen a parts iguals. Me les prenc com una ferramenta de treball poderosa i també com un pont per connectar amb persones i interessos amb les què d’una altra manera seria impossible. Però em fan perdre molt de temps. I sovint m’enfada la burrera, el crit i la intolerància que acovilen.

Quina és la teua paraula favorita?
Tocacampanes! La deia sovint el meu iaio Elies i té un significat exacte i intraduïble.  

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Amb Joanot Martorell! Només em passa amb ell i amb Roberto Bolaño. Gent a la que haguera volgut pegar una abraçada d’amic. Amb qui haguera assaltat Constantinoble o el desert de Sonora.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Mai m’he recuperat de Los Soprano. A eixa sèrie, a més, dec una mística grupal que engendrà coses molt potents. És com la llum d’una estrela que, després de morta, encara es projecta en l’espai.

El teu plat estrella és…
Arròs! Sense distinció de raça, sexe ni religió. Arròs he dit!

No puc viure sense…
Explorar. Llegir. Riure.

Una cosa inconfessable…
De vegades calle i faig cara de “oh, sí, què interessant, continua contant-me per favor” i dins del cap tinc un mico tocant el tabalet.  

Amb quin animal o planta et compararies?
M’agraden les velles oliveres. La seua olor. La manera d’estar al mig del camp sense demanar res. El que tenen de tòtem davant la barbàrie. El tacte aspre i acollidor de la fusta. La renúncia a la línia recta. I les balenes. He fet milers de kilòmetres només per vore l’aleta blanca d’un rorcual. He somiat amb catxalots.  

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
Sempre he sigut un inconscient. Així que supose que no vaig passar la vergonya ni li vaig donar la dimensió que demanava la cosa.  

Eres friqui en…
El friquisme és un sacerdoci. L’entrega absoluta a una disciplina. I això és el contrari de ser un tastaolletes. No, crec que no tinc la fermesa de caràcter que demana el vertader friquisme. I ja ho lamente…  

Soc feliç si…
La meua gent és feliç

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre
Que complicat… Potser als nostres líders polítics, perquè es reconciliaren amb el seu jo adolescent i idealista. Perquè feren un tast del valor de l’amistat i la paraula donada. Però en realitat la regalaria a qualsevol persona que necessitara recordar que, si volem, sempre ens queda una aventura per viure.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
A Montrose, Escòcia, evidentment.

Com és la teua mascareta?
Incòmoda!  

Una xarradeta amb… Christian Inaraja i Jordi Gastó, autors de "La gran festa"

Fem una xarradeta amb Christian Inaraja i Jordi Gastó, autors de l'àlbum infantil il·lustrat "La gran festa", amb el qual van guanyar el Premi Ciutat de Benicarló. Inaraja és el responsable dels dibuixos i Gastó del text en aquesta història divertida i esbojarrada, amb tocs d'humor absurd en el que els participants a una celebració estan xalant d'allò més de la música i el menjar fins que algú fa una pregunta que desperta el caos.


Christian, quin és el principal motiu que t'empeny a il·lustrar? I Jordi, quin és el principal motiu que t'empeny a escriu? Podeu descobrir-nos el vostre procés creatiu?
C.I.: Dibuixar em lliga a través d'un fil invisible amb la meva infantesa i no vull deixar anar per res aquest fil. Cada vegada més, quan dibuixo, intento que el primer traç sigui el bo, com quan era nen, i cada vegada ho aconsegueixo més.
J.G.: Imaginar històries i donar-los forma és el més gratificant del món! Sóc molt observador, i vaig amunt i avall apuntant idees en una llibreta que sempre duc a sobre. Després, quan sóc a casa, agafo un gran full en blanc i un llapis i faig tota mena de gargots amb les imatges o frases que m'han vingut al cap. I és a partir d'aquests gargots, que comencen a sorgir les històries, llavors és quan comença la festa!

Quan us poseu a dibuixar i a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
C.I.: Un llapis i un paper (i a vegades un cafè).
J.G.: Un gran full en blanc, un retolador, un te verd, una mica de xocolata negra, música i un cactus.

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "La gran festa"?
C.I.: Doncs com al llibre: en una petita casa, amb un bon cuiner, un gran pastís, una orquestra i molts amics!
J.G.: Fàcil! Una festa, amb un súper pastís, amb molts convidats, on tothom parlés, ballés, i rigués tant que acabessin oblidant el motiu pel qual havien vingut.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
C.I.: El zoo d'en Pitus. És el llibre que em va fer sentir nen quan era nen, i també ara, que ja soc gran.
J.G.: Aventures extraordinàries d'en Massagran de Josep Maria Folch i Torres, perquè és una fantàstica història d'aventures que em va fer riure molt quan el vaig llegir per primer cop.

Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
C.I.: M'agraden els llibres ben escrits, siguin del gènere que siguin. Ara bé, si puc triar, em quedo amb les històries on passen petites coses: un petit passeig amb barca, una petita trobada d'amics, una petita nit a la muntanya, un petit viatge a la lluna…
J.G.: Sobretot els clàssics, teatre, poesia… La lectura es gaudeix sempre, fins i tot a la sala d'espera del dentista! 

Quin comentari dels lectors de "La gran festa" t’ha generat més il·lusió.
C.I.: La meva filla el va llegir i em va dir: "pse" i per a mi això és ja és un gran elogi! Em va fer molt content!
J.G.: Més que un comentari, el que més m'agrada, és la rialla que es dibuixa a les cares dels lectors quan llegeixen la darrera paraula del llibre.

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
C.I.: Acostumo a desitjar sort i bones lectures, menys quan les dedicatòries son dimarts o dijous, que llavors desitjo mals auguris a la gent.
J.G.: Depèn, però m'agrada desitjar que els agradi la lectura del llibre.

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
C.I.: De les xarxes socials opino que ni fu ni fa. En tinc i les utilitzo, però això…ni fu ni fa.
J.G.: Són útils per comunicar i per entretenir-nos, però sempre vigilant que no se'ns cruspeixin el temps. M'agrada l'ImdB.

Quina és la teua paraula favorita?
C.I.: No sé si la que més, però BERENAR sempre m'ha agradat molt.
J.G.: "Tetrabromofluoresceïna"… però sovint em costa trobar el moment adient on poder-la utilitzar.

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
C.I.: No soc molt de copes, però potser amb el Capità Haddock, que ell sí que en sap de beure.
J.G.: Wolfgang Amadeus Mozart.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
C.I.: Ja que estem parlant de grans festes, amics i banderoles, diré Jour de fête (Jacques Tati, 1949).
J.G.: La Festa de Blake Edwards.

El teu plat estrella és…
C.I.: Pa amb tomàquet.
J.G.: Els canelons a la Rossini.

No puc viure sense…
C.I.: Respirar
J.G.: El cap… no sabria com posar-me les ulleres.

Una cosa inconfessable
C.I.: No t'ho puc dir.
J.G.: Una cosa inconfessable és una cosa que no es pot confessar.

Amb quin animal o planta et compararies?
C.I.: Amb una planta no hi havia pensat mai. Doncs sí, segurament amb qualsevol planta de jardí, que només li cal observar des de la distància com la vida passa.
J.G.: M'agraden molt els ocells.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
C.I.: Contentíssim, perquè el primer llibre que vaig publicar va ser a canvi de no anar a la mili. El vaig fer com a servei social per a la biblioteca de la meva ciutat.
J.G.: Molt i molt content!

Eres friqui en…
C.I.: Gairebé tot. De fet, tots ho som. La normalitat és només una paraula inventada.
J.G.: Gustos musicals

Soc feliç si…
C.I.: Puc ser jo, i els meus estan amb mi.
J.G.: Si no penso que ho he de ser.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre.
C.I.: No sé ben bé si és pública, però la fornera del meu barri és molt simpàtica i no sap que em dedico a dibuixar. Li regalaria a ella.
J.G.: A la Rosalia.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
C.I.: A tot arreu i a qualsevol lloc. M'encanta viatjar!
J.G.: Quan arribi aquest moment, el més important no serà el lloc sinó poder-ho fer amb la meva família.

Com és la teua mascareta?
C.I.: Blava, quirúrgica, típica i avorrida. No m'hi vull acostumar i per això porto la més lletja.
J.G.: Com totes… Incòmode, molesta, calorosa… però necessària, imprescindible i de gran ajuda!


Una conversa con… Goyo Rodríguez, autor de "Casas. Diario gráfico del confinamiento"

Tenemos una conversa con Goyo Rodríguez, el ilustrador y diseñador asturiano autor de "Casas. Diario gráfico del confinamiento", una auténtica crónica de las primeras semanas en que el Covid-19 irrumpió con estrépito en nuestras vidas. La casa, convertida en símbolo de refugio y solidaridad, vehicula la sesentena de dibujos, uno por día, con que Rodríguez expresaba la pena, el miedo y la esperanza ante la incertidumbre.

¿Cuál es el principal motivo que te empuja a ilustrar? ¿Puedes descubrirnos tu proceso creativo?
Siempre que veo, leo o escucho algo que me gusta (o disgusta mucho) intento crear una imagen para “atrapar” ese momento. Me encanta esa sensación de excitación y prisa por hacer esa imagen que tengo en la cabeza. Luego está la ilustración que hago por encargo para un proyecto editorial concreto y esa lleva un proceso de mayor reflexión e investigación. El disfrute es diferente pero siempre es un placer trabajar en lo que me apasiona. Mi proceso creativo imagino que coincidirá con muchos ilustradores: cuando me enfrento a un libro primero hago un trabajo concienzudo de estudio del texto o el tema a tratar y a continuación, cuando tengo las cosas claras me pongo con los bocetos a lápiz. El proceso final es pasar esos bocetos al ordenador y rematar todo.

Cuando te pones a ilustrar, sobre la mesa debe haber…
Procuro que no haya muchas cosas, con lápiz y papel es suficiente. Lo que no puede faltar en mi caso es música, instrumental siempre. Mi concentración es absoluta cuando me pongo a dibujar.

Cómo sería el acto ideal de una de tus publicaciones o exposiciones.
El acto ideal para mi es aquel donde la participación más importante sea la del público. Me encanta intentar resolver esas dudas que siempre surgen con mis imágenes y que la gente pregunte y comente todo lo que ven. Descubro muchas cosas de mi trabajo cuando existe esa comunicación con el público.

Recomiéndanos un libro y el motivo por el cual tendríamos que leerlo.
Cualquier libro de Julio Verne. Retomarlos si hace tiempo que no los lees y descubrirlos si no lo has hecho nunca. Para mí es revelador pensar que cuando Julio Verne escribió la mayoría de sus libros, la ciencia que introdujo en ellos estaba apenas esbozada. ¡La imaginación al poder!

¿Qué géneros te gustan?
Me gusta especialmente la novela histórica, el poder visitar con la lectura otros tiempos vividos por la humanidad me parece muy enriquecedor y además, me hace consciente de lo poco que hemos evolucionado los seres humanos. En ciencia y tecnología estamos a años luz de la Edad Media, por ejemplo, pero como seres humanos seguimos tropezando con las mismas piedras. Es increíble cómo se repite la historia una y otra vez.

Qué comentario de los lectores de tu libro "Casas" te ha generado más ilusión.
Sobre todo los comentarios que se hicieron durante el confinamiento. Todo ese agradecimiento y ánimo por continuar día a día planteando una imagen nueva, un homenaje nuevo me hicieron mucha ilusión y me daban fuerza para seguir.

¿Qué dedicatorias acostumbras a escribir cuando firmas?
Se me da fatal escribir dedicatorias pero lo que me encanta es plantear una ilustración personalizada para cada libro que hago. Me esmero para que la imagen definitiva que utilizo como firma sea la ideal para ese libro en concreto. Todos los libros que he hecho tienen su firma-ilustración.

¿Qué opinas de las redes sociales? ¿Tienes alguna app favorita?

Me parecen un nuevo mundo, un mundo gigantesco y en muchas ocasiones demasiado confuso. No soy nativo digital así que me supone un esfuerzo extra tratar de entenderlo. Quizás la app en la que me siento más a gusto, por edad seguramente, sea Facebook ja, ja. Instagram es una app que también me gusta. 

¿Cuál es tu palabra favorita?
Reflexionar, sin duda. Si tod@s pensáramos un poco más las cosas, seguro que seriamos más felices. En un mundo que va tan rápido “reflexionar” es necesario.

¿Con qué personalidad histórica te irías a tomar una copa?
Por ejemplo con Caravaggio, un auténtico genio de la pintura que tuvo una vida muy intensa. Pero solo una copa, tomar más sería arriesgado conociendo sus antecedentes.

Serie a la cual estás enganchado o película inolvidable.
Película inolvidable: Drácula, de Bram Stoker. Un virtuosismo técnico y estético en cada plano.

Tu plato estrella es…
Un buen bonito a la plancha, y viviendo en puerto de mar es todo un placer.

No puedo vivir sin…
La buena música en general, y la música heavy en particular.

Una cosa inconfesable…
Escribir bajito se me da muy mal y no se va a entender nada, mejor no lo cuento.

¿Con qué animal o planta te compararías?
Con el animal más cabezota que haya, os dejo elegir.

¿Cómo te sentiste la primera vez que publicaron tus ilustraciones o tus historias?
Por una parte muy feliz de conseguirlo y por otra, un poco avergonzado por el resultado final, pero bueno, eso me pasa siempre cada vez que veo un trabajo mío.

Eras friqui en…
Nunca se deja de ser friqui ja, ja. Películas y libros ilustrados son mis pasiones.

Soy feliz si...
Consigo tener tiempo para leer un buen libro de un tirón.

A qué personaje público le regalarías tu libro “Casas”.
A cualquier político de renombre, para que vea que hay cosas y personas mucho más importantes que el interés partidista y el ansia de poder que parece absorberlo todo en política. Para que pare y “reflexione”.

¿Dónde irás cuando nos dejen viajar?

Primero a mi Burgos natal a ver a familia y amigos y después a Portugal o a Italia. Son dos países firmes candidatos a ser mi primer viaje post-pandemia.

¿Cómo es tu mascarilla?

Ahora uso una mascarilla de una amiga diseñadora, Mázcaru. Es negra con un borde azul, muy bonita y práctica. El claro ejemplo de que el buen diseño y las mascarillas pueden ir de la mano.

Una xarradeta amb… Marta Moreno, autora de "El monstre Menjapobles"

Fem una xarradeta amb la il·lustradora Marta Moreno. Juntament Sébastien Dethise formen la parella responsable de l'àlbum infantil il·lustrat "El monstre Menjapobles", obra guanyadora del Premi Ciutat de Benicarló, i que adapta la llegenda de Sant Jordi en l'aventura de la Pintoresca, una xiqueta molt creativa, per enfrontar-se al perillós monstre que cada nit devora tot el que troba al seu pas amb l'ajuda de l'enginy, davant la incredulitat del veïnat.


Quin és el principal motiu que t'empeny a il·lustrar? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
Em fa sentir bé. Em porta a un estat de concentració que m’encanta. El meu procés creatiu és molt senzill. Normalment m’inspiro quan miro contes, imatges boniques o trobo un tema que m’agradaria comunicar. M’agrada molt agafar llapis i dibuixar en un quadern d’esbossos que tinc. Sobretot ratllar molt al principi i després vaig polint.

Quan et poses a dibuixar, sobre la taula hi ha d’haver…
Molts llapis de colors, les aquarel·les i els pinzells. Tot està molt ordenat al principi i acaba com un caos total.

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "El monstre menjapobles"?
Com el que vaig poder viure el dia de l’entrega de premis, amb molta gent maca i envoltada de la meva família.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
A mí m’agrada molt Echkart Tolle. Ens parla de com fer per viure l’ara i aquí. Si és un àlbum il·lustrat, fa poc vaig llegir “Scar” de Olivier Tallec, tracta de un nen a qui se li mor la mare i el procés que viu per acceptar-ho. Em va semblar genial i molt emotiu. 
 

Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?

M’agrada molt llegir novel·la històrica i també m’agrada la novel·la negra. 

Quin comentari dels lectors de "El monstre menjapobles" t’ha generat més il·lusió.
M’encanta que els pares i mares diguin que passen una molt bona estona llegint el llibre amb els seus fills.

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
Em costa bastant trobar-ne d’originals. En aquest llibre del Menjapobles acostumo a escriure “que visquis moltes aventures creatives com la que viu Pintoresca en aquesta història”.

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
Trobo que van molt bé per tenir visibilitat però s’ha d’anar amb compte amb el temps que li dediquem. Instagram és la millor app per a il·lustradors.

Quina és la teua paraula favorita?
Il·lustració.

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Gandhi.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Em va al·lucinar Breaking Bad, encara que m’he enganxat a moltes més!

El teu plat estrella és…
No cuino gaire bé. S’hauria de preguntar a la meva família.

No puc viure sense…
Dibuixar, llegir, viatjar i estar amb la meva família i amics.

Una cosa inconfessable…
No vaig passar la prova per entrar a estudiar la carrera de Belles Arts a Barcelona.

Amb quin animal o planta et compararies?

Amb un gat, reservat i discret.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article...?

Molt contenta! Emocionada.

Eres friqui en…
A casa tenim vuit ànecs i els traiem a passejar.

Soc feliç si…
Passo un dia agradable amb la família o amics.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre.
A la Pilarín.

On aniràs quan ens deixen viatjar?

M’agradaria tornar a Califòrnia però amb els meus fills.

Com és la teua mascareta?
Blanca amb puntets negres. Acostumo a portar peces de roba amb puntets.

dimarts, 10 d’agost del 2021

Fes una foto amb un llibre d'Onada i comparteix-la! El nou concurs-sorteig de l'estiu

 

I tenim un altre concurs-sorteig! 
 
Per participar a aquest només heu de fer una foto a un llibre d'Onada i compartir-la per les xarxes. Pot ser el llibre posant en un paisatge natural. O a la platja. O al carrer. O al vostre escriptori. O entre les mans d'algú... 
 
Recordeu-vos d'etiquetar Onada Edicions per a que vos puguem comptar per al sorteig! 
 
I si no teniu xarxes, també ens les podeu fer arribar per Whatsapp. 
 
El premi són 100 euros en llibres del catàleg d'Onada. 
 
Hi ha de temps fins la nit del 25 d'agost!