"La batalla d'Oxford" de Mariano Casas, vista a La Veu dels Llibres

Francesc Gisbert és crític especialitzat en narrativa infantil i juvenil valenciana, i ha dedicat a La Veu dels Llibres una ressenya a la novetat "La batalla d'Oxford". Amb aquesta obra d'aventures ambientada en la Segona Guerra Mundial l'autor Mariano Casas va obtindre el Premi Internacional de Narrativa Juvenil Ciutat de Benicarló. Us deixem un fragment de l'article.

Mariano Casas (València, 1963) és un escriptor que sap trobar temes interessants com a punt de partida per a novel·les que combinen la trama històrica, la intriga iniciàtica i la pulsió aventurera. Obres publicades en col·leccions de narrativa juvenil, pot llegir-les i gaudir-les un lector adult amb interès pel gènere d’aventures. Escales d’una fuga (ambientada a la Guerra Civil), El lleó del Rif (Guerra del Marroc) o les narracions contemporànies Sabor de crim, L’escola secreta o El carrer 722 són bons exemples del seu ofici.

La batalla d’Oxford ens situa en un moment apassionant. Després de la Guerra Civil, hi ha una diàspora de refugiats arreu d’Europa. Tom, el jove protagonista, i sa mare, fugen de Sueca amb l’ajuda de Ramon Pous, un agent de la República i amic de son pare, mort al front: «El teu pare i jo no érem allò que diríem soldats com els altres. Lluitàvem... però d’una altra manera». S’embarquen a Gandia cap a l’exili i Josep Pous li fa una proposta: «Necessitaré algú amb els ulls ben oberts i que siga discret. Passen coses... a Oxford». Acabada la Guerra Civil, a les beceroles de la mundial: «Els nostres enemics no descansen i mouen cel i terra per aconseguir el que volen... per acabar amb nosaltres».

Fet i fet, el començament de la guerra mundial va despertar esperances entre els exiliats de la República i temors, entre els vencedors de la contesa civil: «Si els anglesos entren en guerra contra els alemanys és possible que tot no estiga perdut per a nosaltres». Durant la guerra, la partida no es juga solament als camps de batalla, sinó també a la rereguarda. «De manera discreta i sense que ningú se n’adone, allà es juga una partida d’escacs apassionant, una mena de batalla secreta». La batalla és entre els filonazis anglesos, simpatitzants de la Dictadura franquista, i els refugiats del Comité republicà, que confien que l’entrada dels aliats en la guerra capgire la derrota franquista.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

"Produir allà on es consumeix hauria de ser una prioritat ineludible". Jordi Marín, entrevistat a El Diari Online

El crític literari Josep San Abdón conversa amb l'autor del nou assaig "Educar per al col·lapse. Reflexions des de l'aula". Jordi Marín ha publicat un llibre on descriu les diferents crisis a les quals la societat s'enfronta, des de la climàtica a la digital, i elabora algunes propostes per adaptar-s'hi, especialment les noves generacions. Reproduïm un fragment de la conversa d'El Diari Online.

El títol pot ser enganyós perquè sembla adreçat només a professors, però jo crec que pot resultar d’interès per a qualsevol tipus lector.

Sí, tot i que ho puga parèixer, no és un llibre adreçat exclusivament a docents. De fet, vaig triar el verb educar perquè interpel·la tothom: docents, famílies… i qualsevol persona que estiga interessada en els reptes que hem d’afrontar com a societat. Des de l’escola sovint diem que és tota la societat que educa. És allò de “cal tota una tribu per educar un xiquet”, doncs és a tota la tribu que va dirigit el llibre.

El futur del segle XXI sembla que estarà marcat per diferents crisis: climàtica, energètica, digital, social…que ens por portar al col·lapse com a civilització. En el llibre reflexiones sobre tots aquests temes però no vols ser sensacionalista, catastrofista ni apocalíptic.

Més que de futur parlaria de present. Encara parlem del segle XXI com si fórem al segle XX, com si es tractara d’una cosa que està per venir. Som a la tercera dècada d’aquest segle i el futur no és que estiga per venir, és que se’ns tira a sobre. Moltes d’aquestes crisis fa temps que ens afecten, la climàtica sense anar més lluny, però potser és ara que comencem a ser-ne més conscients per la velocitat que està agafant tot. La qüestió del col·lapse cal entendre-la com una degradació contínua d’una societat, no és un fet d’avui per demà. El fet d’estar immersos en la societat de la immediatesa fa que ens resulte més difícil percebre els processos que es produeixen a llarg termini, però no per això deixen de produir-se. Ser-ne conscient reconec que pot resultar impactant, però en cap cas la meua intenció és fer sensacionalisme, sinó senzillament posar-ho damunt la taula i parlar-ne.

Quan es parla de creixement sostenible, una expressió que escoltem sovint en boca de polítics que volen aparentar preocupació mediambiental, estem davant d’una contradicitio in terminis, com deien els clàssics, o ens fem trampes al solitari, com a tu t’agrada dir, perquè el creixement sostenible no és possible.

Quan es parla de creixement es fa en termes econòmics. Es considera que una economia va bé si el seu PIB creix de l’ordre del 2,5% anual aproximadament. Això vol dir que cada 30 anys aquest es duplicaria, en gairebé 60 anys es quadruplicaria… i això no pot ser. No s’explica que l’economia creix gràcies a la disponibilitat d’energia i de recursos materials, de la mateixa manera que no s’explica que aquesta disponibilitat no pot créixer al mateix ritme. Té límits. La disponibilitat d’energia no pot créixer indefinidament ni tampoc la disponibilitat de recursos minerals. De fet els estem esgotant, així que el discurs del creixement és qualsevol cosa menys sostenible, de fet és del tot insostenible. Defensar el contrari és enganyar la població.

Un problema al que s’haurà de fer front en el futur és el de la crisi energètica. Ara es parla molt de la transició energètica o ecològica. Es té previst fer un enorme desplegament de grans parcs eòlics i plantes fotovoltaiques per part de les grans companyies energètiques. Això no només no soluciona el problema energètic sinó que a més suposa una nova empremta ecològica. Què ens pots dir al respecte?

Que hem de fer una transició és indiscutible perquè la crisi energètica ja la tenim al damunt. Ara bé, pretendre que les energies renovables ens salvaran la papereta no és de rebut perquè no podem electrificar tota l’energia que avui consumim provinent dels combustibles fòssils o l’urani. La transició passa per reduir dràsticament la nostra demanda d’energia i d’això no se’n vol sentir a parlar. D’altra banda, es passa per alt l’alta dependència d’aquestes energies renovables de materials escassos. Potser són viables a curt termini i per a certs llocs o situacions, però no són cap solució a mitjà o llarg termini. Hem d’entendre que el nostre model de societat és inviable i en comptes d’encomanar-nos a miracles que molt probablement no succeiran, hauríem de començar a pensar i planificar com dissenyem una nova societat on haurem de decréixer forçosament.

A banda de tot això i tenint en compte que estem en una situació d’emergència climàtica, el primer que s’hauria de fer és nacionalitzar tot el sector elèctric. No és cap bestiesa, Alemanya està preveient d’expropiar energètiques. El que no és acceptable és que s’estiga legislant per a aquestes companyies, se les estiga subvencionant i, a sobre, se’ls permeta especular amb un bé de primera necessitat com és l’energia. I és en el marc d’aquesta especulació que entren els macroprojectes a les zones més despoblades aprofitant la poca resistència i els preus barats del sòl, malgrat que després s’haja de transportar l’energia lluny. Si estem en situació d’emergència, com ens podem permetre construir lluny i tenir pèrdues d’energia en el seu transport? Produir allà on es consumeix hauria de ser una prioritat ineludible.

Un altre dels problemes del que ens alertes en el llibre és la crisi digital. La creixent digitalització implica un augment de consum energètic, de manera que podem arribar a una apagada digital, i aquesta tecnologia quedarà només a l’abast dels que la puguen pagar.

La digitalització és un dels sectors que més fortament depèn d’un subministrament continuat d’energia i de recursos minerals crítics, fiar-ho tot a un futur altament digitalitzat ho veig gairebé una irresponsabilitat. L’apagada digital és un escenari que no veig a curt termini, ara bé, un encariment de la tecnologia i, amb ell, una privació de l’accés als continguts digitals crec que està més a prop que no sospitem. Això implicarà una escletxa digital molt més accentuada de la que estem veient ara. Si posem la vista més enllà, un horitzó sense Internet no és gens descartable. La meua recomanació a l’alumnat és que imprimisquen tot allò que vulguen conservar.

Totes aquestes crisis lògicament ens portaran a una crisi social.

Sense cap dubte. De fet ja ho hem vist aquest hivern a països com Sri Lanka, Laos, Iran o l’Argentina, i això no ha fet més que començar. El més visible ara mateix és l’encariment del gas o dels combustibles dependents del petroli i les seues repercussions en les tarifes elèctriques, però el problema veritablement greu és l’alimentació. Hi ha un risc altíssim de manca d’aliments en un futur més que proper a escala mundial. A l’Argentina han tingut dificultats per poder fer la collita per la manca de diésel, l’Índia a suspés les exportacions de cereals, Ucraïna ja sabem com està, a França estan molt preocupats per la nefasta collita d’enguany… A més hi ha escassetat de fertilitzants arreu del planeta, la qual cosa comportarà problemes extremadament greus de cara a la collita de 2023. Els conflictes que això generarà estan a la cantonada, i una cosa és no tenir accés a Netflix i l’altra és el pa.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

Salvador Vendrell, entrevistat a Sueca TV per "A casa Joan Fuster"

L'emissora local Sueca TV ha entrevistat l'escriptor Salvador Vendrell amb motiu del llançament del seu nou llibre. "A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca" són els records en primera persona de les mítiques trobades a la llar de l'escriptor i intel·lectual, al suecà carrer de Sant Josep. Allà, Fuster es reunia amb polítics, periodistes, escriptors, activistes… per donar forma a la nova societat que s'albirava. Com explica Vendrell, aquest és un llibre de memòries, que parla d'allò que va conèixer de primera mà.

Sergi Durbà i "El cant de les granotes", a les pàgines del Levante-EMV

L'escriptor saguntí Sergi Durbà ha estat entrevistat al Levante-EMV per "El cant de les granotes", l'obra amb la qual ha obtingut el Premi de Narrativa Vila d'Almassora: "Un dietario que refleja mi paso, y el de mi familia, por la conocida como Laponia española", explica l'autor, tal com recull l'article d'A. Vidal que reproduïm a continuació.

 

"Fuster en la seua salsa". El crític Joan Garí ressenya "A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca"

L'escriptor Salvador Vendrell fa memòria de les seues estades a les tertúlies fusterianes amb el nou llibre "A casa Joan Fuster", que apareix justament en el centenari del naixement de l'intel·lectual de Sueca. A tall de l'estrena literària, el crític literari Joan Garí ha dedicat unes línies a la publicació al seu blog Ofici de lector. En reproduïm un fragment.

Vendrell va freqüentar Fuster en aquells anys gloriosos en què la dictadura acabava i la democràcia no acabava de nàixer. Quan tot just era un monyicot de Fortaleny a la recerca d'emocions fortes, va descobrir a ca Fuster els aforismes i el whiskey com un contínuum gnoseològic que obria la porta a un univers de saviesa infinita. A casa Joan Fuster és la crònica d'aquells anys en què tot estava per fer i tot -encara- era possible.

El número 10 de Sant Josep era un laboratori d'idees on Fuster "manava faena" als joves escriptors i/o estudiosos: quins llibres s'havien de llegir, quins llibres s'havien d'escriure. Envoltat de llibres, de caixes d'alcohol i de caixetes de tabac ros, aquell catau era el bar més barat de la rodalia i el que tancava més tard.  

Vendrell, per contra, va tindre la sort d'assistir, en primera fila, als actes del Fuster més autèntic. Sovint confessa que era present, a la vora del llegendari tendur, mentre el mestre dialogava amb polítics, artistes i intel·lectuals de renom. Una posició certament privilegiada. D'entre tots els convidats, en destaca un: Ciprià Ciscar. Naturalment, Fuster era ciscarista, a diferència de molts dels seus seguidors. Les raons són molt naturals: Fuster era molt més intel·ligent i pragmàtic que la majoria dels seus followers. Ell va entendre de seguida que la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià era revolucionària, el primer estri legal favorable a la llengua des dels Decrets de Nova Planta...

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

"Poètica suburbial de la desolació". Caràcters parla de "Lluny de qualsevol altre lloc"

El crític literari Josep Lluís Roig ha ressenyat a la revista Caràcters de la Universitat de València la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.

Poètica suburbial de la desolació 

Lluny de qualsevol altre lloc, de Fèlix Edo Tena no és una novel·la i potser ni tan sols una narració en el sentit més ampli, malgrat estar publicat a la col·lecció «Narratives» d’Onada Edicions (Benicarló, 2021). Qui busque una novel·la que ni s’hi atanse.

Ni tan sols és una narració en el sentit de Serem Atlàndida, de Joan Benesiu, on el viatge és l’excusa narrativa que vehicula la circulació de les idees però on els actes dels personatges tenen conseqüències.

Ací, en canvi, quan arribem a la història ja han ocorregut les coses importants que li havien de passar al protagonista, ni tan sols sabem què va trencar l’equilibri ni quant de temps fa que aquest s’ha trencat perquè a l’autor no li importa. Fet i fet, el protagonisme veritable de les primeres cent trenta pàgines és per a la ciutat de Castelló —Castelló de la Plana— i els seus voltants. La seua perifèria, per parlar amb més propietat. Els suburbis, que recorre el nostre protagonista desesmat des del port fins a la seua totalitat desoladora. Erms i brosses i asfalt i rovell i tanques i marginació. Hi ha tota una poètica de la desfeta ambiental i humana que provoquen les perifèries urbanes.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"Reduir les emissions implicaria decréixer, frenar l’economia, i això, en el context actual, cap potència econòmica està disposada a fer-ho". Vicent García Devís parla de "Educar per al col·lapse"

El periodista Vicent García Devís ha publicat a La Veu dels Llibres un complet article que ressenya el nou llibre de Jordi Marín, l'assaig "Educar per al col·lapse". En aquesta publicació, el professor d'Ares del Maestrat parla de la crisi energètica, del canvi climàtic, de l'escassedat de recursos o de la societat digital, i proposa que, enfront d'un planeta finit, cal fer un esforç per decréixer i adaptar-se nous estils de vida. Reproduïm un fragment de la conversa.

«L’any 2020 la humanitat va consumir 1,6 planetes Terra. No cal dir que —consumir 0,6 planetes Terra de més— és fa a costa de les generacions futures perquè, evidentment, el planeta és finit. Davant d’aquest escenari només hi ha una possibilitat real, malgrat que no agrade als mercats: decréixer». Créixer de manera sostinguda, com es diu des del món de la política i l’economia? «No! Això és una fal·làcia! Consumir menys, decréixer és l’única solució. El capital no es conformarà a guanyar menys diners. Tenim una vaca i no podem beure’s la llet de dos animals». Aquesta és una de les idees bàsiques d'Educar per al col·lapse (Onada 2022).

L’autor i analista, Jordi Marín, professor de física i química de l’IES de Vilafranca (els Ports), adverteix que cavalquem cap al col·lapse en la segona meitat del segle XXI per la suma de diverses crisis: climàtica, energètica, digital, social o per la pèrdua de diversitat. Marín ens alerta que, si no sorgeix una resposta global ràpida i eficient, la nostra civilització canviarà i donarà pas a una altra societat a la qual la humanitat s’haurà d’adaptar de manera forçada.

Jordi Marín, com a mestre, proposa en aquesta radiografia d’un món canviant que, des del sistema educatiu, no es pot ser simplement espectadors passius d’aquests canvis, sinó que «Tenim la responsabilitat de preparar cadascuna de les generacions que passen per les nostres aules per a un futur complex que no serà com es planteja des de diversos sectors de la política i el món empresarial, en un espai caduc d’un capitalisme salvatge. Aquest és l’objectiu del llibre, reflexionar obertament i convidar al debat sobre el nostre paper com a professors a l’hora de formar i educar el jovent davant d’un futur que ja està ací», emfatitza Marín en aquest manual clarivident.

La pandèmia, el confinament, la vida a través de les xarxes, les grans migracions i les guerres com la de Síria i ara la d’Ucraïna… tot es troba en un continu procés de transformació al qual caldrà adaptar-se. Un primer món on un consum desaforat s’apuntala en el cervell metafísic global de la societat. L’esgotament de les matèries primeres com ara el liti, el cobalt o les «terres rares» generaran un escenari en el qual, davant de la finitud d’aquests minerals, només els més rics podran tindre un smartphone o un altre aparell electrònic. Moltes vegades, aquests materials es troben en zones de conflicte o en guerra, com són Ucraïna, Rússia, Iraq o el Sàhara Occidental… i això ho complica tot més encara. Els materials fòssils com ara la benzina s’esgotaran i no es podrà sostenir la vida com ara la concebem, només amb les energies renovables.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.