"Mentre parlem, la història treballa". El Temps parla de "Cosmopolites amb arrels" de Joan Garí

El periodista Xavier Pla ha publicat a la revista El Temps l'article "Mentre parlem, la història treballa", arran del llançament del nou llibre de l'escriptor borrianenc Joan Garí. "Cosmopolites amb arrels. Una mirada valenciana al món" és un aplec de reportatges de calat internacional que Garí va escriure per a mitjans de València, Barcelona i Madrid, i que el van dur per l'Europa de l'Est, el nord d'Àfrica o Llatinoamèrica, entre altres indrets. A més, compta amb les fotografies de Ramon Usó. Us deixem un fragment.

No és estrany que, en aquest nou llibre de reportatges, Cosmopolites amb arrels, el seu autor, Joan Garí (Borriana, 1965), es posi sota l’ombra de dos noms fonamentals del periodisme literari: Josep Pla i Ryszard Kapuscinski. Si admetem que ja ha estat tot dit i que totes les històries han estat ja explicades, aleshores acceptarem també que només la mirada personal, única i intransferible pot reclamar una certa originalitat i singularitzar en una proposta literària innovadora o agosarada. La lliçó de Pla es concreta, potser, en la curiositat pel que es té al davant i en la llibertat d’esperit per descriure-ho. La de Kapuscinski es tradueix en els anomenats cinc sentits del periodista: ser-hi, veure-ho, escoltar, compartir i pensar. 

 

Després de llegir tots dos, i afegint-hi altres grans noms de referència com la periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx, o el gran poeta Joseph Brodsky, Joan Garí compon un llibre doble en què paraula i imatge, arrels i ales, localisme i cosmopolitisme, el bé i el mal, el plaer i el dolor, es donen la mà per oferir un exemple de periodisme humanista basat en la memòria personal i col·lectiva. Garí i el fotògraf Ramon Usó (1965-2021) van viatjar durant anys pels quatre continents, van trepitjar la zona zero de Txernòbil, van prendre les infinites ramificacions del metro de Moscou, van visitar el temple d’Abu Simbel, van recórrer la frontera entre Egipte i el Sudan, o van descriure el carrer de les prostitutes del Barri Roig d’Amsterdam a la recerca d’històries que mereixen ser escoltades, fotografiades i contades.

En alguns d’aquests reportatges, el lector hi pot trobar un cert gust pel contrast i la superposició de sensacions, una certa predilecció per detectar el “nus gordià” de les contradiccions de la història, que distreu i fa pensar. A la ciutat de Weimar, després de visitar la casa de Goethe, Garí i Usó passegen per uns carrers excessivament estetitzats fins que recorden que estan trepitjant un dels principals bastions del nacionalsocialisme. El gris i anodí autobús número 6 els transporta des del centre “sedant” de la ciutat històrica fins al camp de concentració de Buchenwald, que els acull amb “un immens buit en el lloc del patiment”. Els noms de Jorge Semprún o Jean Améry els vénen a la memòria i, de cop, “la vida i la mort, l’alegria i la penúria, Europa i l’abisme es comuniquen gràcies a aquest bus”. De la mateixa manera, a la ciutat d’Amsterdam, observen amb curiositat i sorpresa els aparadors del comerç sexual fins que topen amb la Casa d’Anna Frank, perfectament conservada tal com s’hi referia al seu cèlebre Dietari. Al pati veïnal on donen les finestres de la casa, s’hi pot observar encara el mateix enorme castanyer, plantat l’any 1838, que va veure i descriure. Malalt, hi ha qui seria partidari de tallar definitivament l’arbre i qui preferiria conservar-lo, encara que quedi sec, en homenatge a l’escriptora deportada: “Sembla tot una metàfora dels problemes que planteja la memòria d’un passat convuls”.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"Cuineres del territori" a l'Hoy por Hoy Alicante de la Cadena SER

El periodista Carlos Arcaya, de l'Hoy por Hoy de Cadena SER Alacant, s'ha interessat per "Cuineres del territori". El llibre de Josep Bernabeu i Maria Tormo, premi Ciutat de Benicarló de Llibre Gastronòmic, recupera les receptes tradicionals de les comarques de la Marina, autèntica cuina genuïna i de quilòmetre zero, que corre el risc de desaparició per l'allau de la modernitat. Deixem un fragment de l'article.

El título completo de este libro es Cuineres del territori. La memòria dels menjars de les comarques de la Marina en l'obra del folklorista Francisco G. Seijo Alonso (1925-2013). Por cierto, esta obra, que es mucho más que un compendio de recetas tradicionales adaptadas para que no solo sean sabrosas, sino que también aporten valores dietéticos y nutricionales, ha obtenido la sexta edición del Premio Internacional del Libro de Cocina, Salud y Sostenibilidad 'Ciutat de Benicarló'.

De hecho, además de estas recetas que forman parte de una 'cocina propia', los dos grandes protagonistas del libro son las mujeres cocineras, que de familia en familia se iban transmitiendo vía oral su saber gastronómico, y Seijo Alonso, autor de la monografía 'La cocina alicantina. La cuina i el menjar alacantí', cuya primera edición se publicó en 1973, y un gran divulgador de las tradiciones culinarias de estas comarcas. De esta forma, los autores, Josep Bernabeu y María Tormo, ambos profesores de la Universidad de Alicante, han tratado de reivindicar y poner en valor estos platos tradicionales de la Marina Alta y Baixa.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

La revista Saó parla del nou estudi d'Òscar Pérez, "La Breu instrucció de la doctrina cristiana de Carles Salvador i Mn. Eloi Ferrer (1922)"

El crític Josep Meseguer-Carbó ha publicat a les fulles de la revista Saó l'article "Com es recuperà la pregària en valencià en 1922", en el qual ressenya el nou títol de l'investigador literari Òscar Pérez Silvestre, "La Breu instrucció de la doctrina cristiana de Carles Salvador i Mn. Eloi Ferrer (1922)", una obra que ha obtingut el Premi Miquel Egual d'Investigació Local i Comarcal Vila d'Almassora. Us deixem un fragment del text.

Òscar Pérez Silvestre és l’autor de La Breu instrucció de la doctrina cristiana de Carles Salvador i Mn. Eloi Ferrer (1922), amb el qual ha guanyat el darrer Premi Miquel Egual d’Assaig i Investigació d’Almassora. Amb aquesta nova obra demostra una vegada més ser un investigador fi i pacient, que sap unir els fils solts i que no desespera, com Job, perquè confia a trobar les dades i l’enfocament adequats per publicar un treball de mitja vida. Dic això perquè fa vint-i-cinc anys que va començar a reunir peces d’un trencaclosques de silencis, i ha esmerçat deu anys de reelaboracions i complecions fins arribar a l’estudi que teniu a les mans. La labor calmada li ha permés capir bé un personatge desconegut i fer-lo parlar, aproximar-lo als lectors perquè les mudeses dels temps no foren una barrera per restaurar el personatge de Mn. Eloi Ferrer Cadroy (1894-1936), que al costat de Carles Salvador es va comprometre en la normalització del català al País Valencià en l’àmbit religiós durant el primer terç del segle xx.

La investigació es divideix en dues parts; una primera, de marcada voluntat divulgativa, que aproxima a un lector general la figura de Mn. Eloi Ferrer; i, l’altra, amb una finalitat més analítica i dirigida a un lector especialista, aprofundeix en el context i en les característiques estructurals i filològiques del text. La primera part és una reconstrucció literària de la veu del capellà a través d’unes memòries espúries que se sostenen en fets reals i documentats: mossén Eloi Ferrer, en una primera persona molt ben resolta gràcies a la tria adequada de la llengua habitual entre els literats de l’època, explica les vivències apassionants dels anys vint i trenta, la tradició en què s’emmarquen els textos religiosos en valencià i la recepció que tingué la seua publicació. Un joc literari de reconstrucció que resulta reeixit amb escreix perquè l’investigador també té una coneixença àmplia de la xarxa intel·lectual benassalenca i de les accions i relacions valencianistes de la primera meitat del segle xx.

En la segona part, amb el to objectiu propi d’una recerca, un curador que s’amaga darrere de l’autor analitza totes les referències directes i indirectes que ha pogut compilar sobre Mn. Eloi Ferrer i sobre la primera etapa de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (1921-1923), l’entitat que, ara fa cent anys, va editar el petit catecisme que corria de mà en mà entre els xiquets de la Plana i del Maestrat. Tot seguit, se centra en la història externa de la Breu instrucció, de manera que presta atenció a la formació i als assoliments més notables dels clergues de la diòcesi de Tortosa que treballaren per la salvaguarda de la llengua i la cultura. En aquest mateix apartat, descriu àmpliament els àmbits de conreu cultural dels eclesiàstics compromesos, cosa que li permet equiparar les aïllades manifestacions literàries i erudites de religiosos i laics. Es tracta d’un posicionament crític i alhora il·luminador envers les aproximacions historiogràfiques que no han aprofundit en aquest valencianisme incipient d’arrel cristiana.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.