Amb "Les hores ermes", el poeta picassentí Vicent Torres Aguado ha estat reconegut amb el darrer premi de poesia Vila de Puçol. El jurat del consolidat guardó puçolenc va valorar uns versos en el que l'absència, la pèrdua i el pas del temps s'alcen com a protagonistes en aquesta espècie de dietari poètic, en el que Torres mostra de nou la seua capacitat per extraure matèria poètica de qüestions ben quotidianes i paisatges ben comuns.
D’on sorgeix la idea del poemari?
Pense que la idea d’aquest poemari surt d’una constatació senzilla: l’anada i tornada del poeta en la seua vida quotidiana on el monòton quefer de cada dia esdevé matèria poètica. Hi ha, en certa manera, darrere del text el ressò d’un dietari que comprén des de la tardor a la primavera, quasi un any, on és fa present no sols la malenconia que sembla empaitar al poeta, provocada per absències personals i altres carències, sinó també per algunes reflexions i tasques diàries que, amb un to no exempt ironia, descobreixen el petit món en què habita aquest jo líric. Això sí, sempre amb presència d’absència, una enyorança entre vital i un poc resclosida.
Què és el que voleu transmetre al lector?
Sens dubte fer caure en ell com tot allò que és al nostre davant remet, sense adonar-se’n, a aquest petit món que habitem cadascú de nosaltres i que, malgrat la seua possible feblesa, no deixa de ser talment encisador: la natura i les seues olors que ens embriaga tantes vegades amb els seus capvespres de foc; la ciutat i les possibilitats dels encontres desitjats, on les absències es poden mostrar en presències darrere les cantonades o les bancalades que un dia compartírem, les estacions i els combois d’un metro, de vegades callat i d’altres sorollós. L’ésser que viu i palpeja enmig de la vida i la fa seua.
Quines han estat les vostres influències (literàries, personals, etc.)?
Mai per mai seria capaç d’assenyalar influències però, sí que he de fer present aquell sediment que crec és constant en el meua tasca poètica. Hi trobareu el freu de la lírica dels nostres clàssics grecs i romans i, la pell aràbiga que viu en la nostra crosta mediterrània. També, sóc conscient de la presència de la llavor d’una poesia hebrea i hebraica i com no, el ressò litúrgic tan propi en la meua expressió. Entenc la feina del poeta com discurs vital de l’ésser i, per això, són sempre a la meua capçalera noms i mestres com Carles Riba, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Blai Bonet, V. Andrés Estellés, Marc Granell, Antoni Ferrer, i altres clàssics com, F. Hölderlin, A. Rimbaud, K. Kavafis, Gil de Biedma o el palestí Mahmud Darwix. Tampoc puc deixar fora d’aquest llistat un poeta com fou O. Elitis, amb la seua vessant marcadament litúrgica.
Per què considereu que cal llegir-la?
Sense lector, no hi ha poesia... llegir-la?. Perquè, és de segur que trobareu alguna empremta comuna, tal volta un mateix camí, una mateixa senda, unes fragàncies que compartirem, alguna malenconia... que farà possible el goig i la joia de la troballa. Som.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada