"El tren i la torre" d'Alexandre Navarro no són un tren i una torre qualsevols. És un moment en el qual el trenet de avança pel Camp de Túria passa als peus de la vella torre Bufilla, un moment que ha captivat el poeta fins el punt de servir-se per batejar el nou llibre, "un poemari altament recomanable per a tot aquell amant de la bona literatura" en paraules del crític Enric Sanç, qui ha ressenyat l'obra a La Veu del País Valencià.
Per a Sanç, l'escriptor de Nàquera ha abocat un "llenguatge enèrgic (...) de l’imaginari propi de l’autor amb tot allò que l’envolta i el seu món interior" per donar peu a una sèrie de vint-i-set poemes lligats per un tema tan universal com personal: l'amor.
Perquè Navarro és el fotògraf on les imatges esdevenen mots, i els mots poema, amb la claror de l’aigua pura i cristal·lina. L’estètica del poeta ens duu doncs a eixe món íntim dels vers sentiments, mostrant una èpica centrada en un univers particular. La poesia d’"El tren i la torre" esdevé plaer estètic, unit a la bellesa intrínseca que mobilitza la sensibilitat del cos i el plaer de jugar amb les paraules. Amb un brillant rerefons de Kavafis, Estellés, Enric Sòria o Antoni Ferrer: Polifem a la porta d’Altea, el minotaure sense laberint, l’olivera profunda i el magraner de pas absolut, nit i dia, amb pany i clau, seràs un amor (d’alfàbega) caminant. Perquè no som futur, sols present. Comptat i debatut, en aquest poemari podem descobrir un viatge interior, dels sentits, de l’amor possible i impossible, com a motor (sensual) de l’existència.
Hi trobareu la ressenya sencera tot clicant ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada