L'escriptor Josep Tomàs Cabot ens parla d'El mar de les ombres, de Joan Pinyol
La novel·la “El mar de les ombres” presenta la història parcial (exclusivament d’un mes de durada) d’un noi català de 19 anys, Miquel, que a l’estiu de 1909 és destinat a la guerra d’Àfrica, però que escapa del seu destí embarcant d’incògnit en un transatlàntic, el “Reina Maria Cristina” que fa la travessia de Barcelona a Buenos Aires.
La intriga novel·lesca que dóna cos a aquesta història es basa fonamentalment en les accions d’un altre personatge, SIlveri-Kraus, que no podem considerar humanament normal ni literàriament gaire admissible... Convencional del tot, surrealista dalinià, dotat d’una tendència al mal quasi inconcebible, no deixa de posseir una lògica interna que l’obliga a cometre accions terribles mentre va realitzant d’incògnit les seves venjances i, al mateix temps, amagat al vaixell com a polissó, defensa la pròpia seguretat.
La gran quantitat de desgràcies i morts que es produeixen per obra d’aquest personatge pot sorprendre i desagradar, per inversemblant i exagerada, a alguns crítics i lectors... Però hem d’admetre que, a part d‘aquesta trama que pot resultar molt original però potser poc apropiada per figurar dintre d’un material literari mínimament racional, la novel·la presenta notables virtuts i mèrits superiors als que fins ara se li han atribuït.
Tots els altres personatges són versemblants, simpàtics i, en el fons, bones persones amb qui ens agradaria conviure. Ho són el capità del vaixell, els seus ajudants, els mariners anònims i els passatgers distingits, especialment el senyor Vicenç Brunet, vell i cec, recordat com un antic, influent i benèvol directiu de la Companyia Transatlàntica, la propietària del vaixell. Gràcies a les seves explicacions, coneixem l’origen de les grans empreses nàutiques del nostre país i sabem qui era i què feia en aquells moments Antonio López i López, el futur marquès de Comillas... El vell Brunet ara viatja amb una seva néta, Abril, que és maca i trempada, ajuda l’Avi, s’interessa per tot el que veu i acaba fent-se amiga del noi desertor, quan aquest es fa visible, perd la por i li agafa confiança... També resulta agradable i simpàtic el mariner Domènech que, després d’una confusió, acabarà identificant el nostre protagonista i facilitarà la seva trobada amb la noia Abril... I també Mauri, el cap de cuina del vaixell, així com els mariners Onésimo i Joaquín, amics de tota la vida, treballant sempre junts i també morint junts... I Narcís, el jove que acaba fent la suprema justícia –la mort del criminal Silveri-Krau--, sense saber que la fa, perquè ell només pensa en la roba robada a un amic seu acabat de morir.
La vida dintre del vaixell és descrita amb propietat i detall, fins i tot en els aspectes més prosaics, com en els àpats, sempre monòtons per l’obligada manca d’aliments frescos. Però també és molt ben explicada en els aspectes més delicats i poètics com la lectura a coberta de versos de Verdaguer o els concerts d’harmònica a càrrec d’un deficient físic, dotat d’una cama de fusta, però no pas amargat ni solitari... .
La vida en circumstàncies excepcionals, com pot succeir en una tempesta devastadora, no mereix menys atenció per part de l’expertíssim autor, que descriu aquests fets amb tota l’exactitud i patetisme que permet una bona literatura... Però també en unes altres circumstàncies més properes a la normalitat, tota l’activitat professional dels mariners, fins i tot en el racons mes recòndits i al costat de les grans calderes productores de vapor, se’ns presenta amb coneixement de causa i amb explicacions prou clares.
El llenguatge literari utilitzat per Pinyol és sempre gramaticalment correcte. Els nombrosos diàlegs resulten naturals i expressius, mai no artificiosos ni avorrits. Les descripcions, detallades i clares, amb gestos, senyals o cops d’ull enginyosos o poètics quan menys els esperes... Fragments de dietari presenten tota la frescor, gràcia i naturalitat requerits en aquests casos. L’estil literari, si n’hi ha, passa inadvertit, com ha de succeir en qualsevol bona novel·la que no tingui pretensions pedantesques... Així doncs, la forma literària d’aquesta obra pot donar-se per bona, potser per molt bona, i l’autor pot ser felicitat amb tota justícia.
El grau de coneixença personal entre l’autor d’aquesta novel·la i jo mateix és molt escàs, però després d’haver llegit “El mar de les ombres”, puc dir que, almenys literàriament, tenim alguns punts de contacte.
Primer, l’interès per la història política i social de l’any 1909 i, per tant, de l’anomenada “Setmana Tràgica”. L’origen de la seva novel·la és justament aquest: la mobilització de reservistes casats i de joves catalans amb motiu de la guerra d’Àfrica i els conseqüents avalots al port de Barcelona que donarien lloc als terribles successos dels dies següents. Tota la primera part de la meva trilogia “El cercle tràgic” es desenvolupa durant aquells dies i com a conseqüència d’aquells fets, amb una trama no situada precisament a la ciutat de Barcelona, però sí amb referencies directes a la tragèdia que estava succeint en aquell lloc (per exemple, a les pàgines 186-187 del meu llibre).
Segon, l’interès per les tècniques de navegació i el contrast entre la vela i el vapor, exposat amb precisió a les pàgines 165-166 de la novel·la de Joan Pinyol. És un interès molt semblant al que jo demostro en els capítols “Vent, aspes i veles” i “Riu amunt i mar endins per la força del vapor” al meu llibre “El progrés tecnològic” (pàgines 25-29 i 49-53) .
Tercer, la tècnica literària. Pinyol situa la seva novel·la en un temps i en un espai ben determinats, sempre els mateixos, i ambdós relativament curts. Espai: el port de Barcelona només un moment, i després, fins al final, la coberta i l’interior d’un vaixell amb els breus intervals de les escales obligades... Temps: només uns trenta dies, sense pausa ni interrupció, just el temps que dura la travessia de Barcelona a Buenos Aires... Aquestes condicions aristotèliques (unitat de temps i d’espai, sigui l’època que sigui— històrica, si cal—i sigui el lloc que sigui, però sempre el mateix durant tota l’obra) ha estat la base tècnica que jo he emprat conscientment en quasi totes les meves novel·les (menys en tres de la vintena que tinc publicades). Així ho explico en el treball titulat “Detalls de tècnica literària en la producció novel·lesca”, assaig no publicat, però que he passat a alguns dels meus amics... Doncs bé, la lectura de la novel·la de Pinyol, potser sense que ell ho hagi volgut ni ho sospiti, m’ha fet pensar en una tècnica literària que alguns vells autors com jo, lectors de la “Poètica” d’Aristòtil, encara considerem bona, útil i desitjable... I perquè ell l’ha utilitzada, ara voldria felicitar-lo, deixant de banda (amb una intenció ben clara) tots els lectors i crítics moderns de la seva obra que pensin diferent de nosaltres...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada