"La fantasia o la ciència-ficció no tenen per què limitar-se a viure en la narrativa, o en el cinema". Parlem amb Joan Manuel Matoses, autor d'"Àfrica"

Amb "Àfrica", Joan Manuel Matoses va obtindre el Premi Ciutat de Sagunt de Teatre 2012, un dels dels més prestigiosos de les nostres lletres. El jurat es va convèncer d'una original proposta de dramatúrgia de ciència-ficció, al voltant de tres personatges que es topeten en una món congelat i postapocal·líptic.

Quin és l’origen de la dramatúrgia "Àfrica"?

És ben simple. Faig classe de Taller de Teatre a un institut, i fa tants anys que dirigisc obretes de joves estudiants que un dia em vaig dir: jo també vull pujar a l’escenari. Tenia un parell d’idees guardades dins un calaix de l’ordinador, i vaig escriure el primer acte d’Àfrica, amb la intenció de fer-ne un muntatge. Vaig demanar a dos companys de feina, que tenien més experiència que jo en arts escèniques, si volien participar en el projecte, i vam estar assajant durant uns mesos, durant els quals vaig acabar d’escriure l’obra. Després es va afegir un tercer company. No vam arribar a representar-la mai, però l’experiència va ser tremendament útil per completar el text.

Ha estat difícil treballar la ciència-ficció futurista en un text teatral?

Hi ha dues coses difícils: la primera, situar el públic en un context completament anormal sense haver de recórrer a vídeos ni coses així. No volia deixar que Àfrica es cinematitzara massa, però calia explicar la situació d’alguna manera. En aquest aspecte sí que s’ha de treballar un poc el text: pintar el decorat amb paraules. La segona és encara més difícil, perquè és quasi un acte de fe: convéncer el públic que la fantasia o la ciència-ficció no tenen per què limitar-se a viure en la narrativa, o en el cinema. I ací queda encara molt de camí per fer.

Els personatges competeixen per la supervivència, per a benefici d’un tercer, comerciant. Podem veure una metàfora de la crisi que estem patint?

No per complet, però sí en part. Sempre m’ha preocupat la convivència entre les persones. Al principi aquest era el motiu principal del text. Però quan et fas gran t’adones que vivim en un món purament econòmic. El benefici és l’origen i la fi de tot. Quan vaig començar a escriure l’obra encara no es parlava tant com ara de crisi econòmica, però sí que havia decidit que el personatge que canvia el decurs de la història estiguera vinculat al comerç.

Els protagonistes, a més, estan batejats amb noms de coneguts musics suecs. A què es deu eixe recurs?

Ets el primer que ha trobat la relació entre els noms! La música m’ha acompanyat des que era menut, com a molts valencians. Ara m’és indispensable, no me’n puc desprendre. Vaig voler homenatjar músics que m’agraden especialment, i l’ambientació de l’obra em va dur a la cultura nòrdica. Són noms completament normals per allà dalt.

A l’hora d’abordar la dramatúrgia, tenies més present confeccionar un text per llegir o un text per interpretar?

Com que bona part del text es va crear mentre assajàvem, tenia una referència contínua de com resultava sobre l’escenari. És una sort immensa haver disposat de tres persones que s’avingueren a interpretar-lo quasi al mateix temps que l’escrivia. Mai estaré prou agraït a Jaume, Rafa i Xavi. Així que el text és completament pensat per ser interpretat.

Com veus el panorama actual quant a textos teatrals?

S’estan fent coses molt interessants, molt innovadores i refrescants. No cal ser cap expert per comprendre que mai s’havia escrit tant com ara: hi ha més gent que mai escrivint, més ben preparada que mai i amb unes possibilitats per compartir idees com mai a la Història. Però hi ha dos problemes: la falta d’editorials atrevides (i pense que Onada, sincerament, ho és) i la falta d’una cultura del text teatral com a font on descobrir noves maneres d’explicar i escoltar una història. I és una llàstima, perquè en aquest aspecte el teatre pot resultar tan efectiu o més que la novel·la: usa un llenguatge directe i clar, el text no es fa etern, i pot plantejar els mateixos temes i conflictes que qualsevol altre gènere o mitjà.

Tens cap nou projecte a la vista?

Com a projectes sòlids, encara no. Però n’hi ha dos que tinc els primers de la llista: un musical i una obra de teatre per a sord-muts. El primer ja fa temps que em volta pel cap: jo en voldria fer la música. En el segon cas, una alumna que vaig tenir en Taller de Teatre, sord-muda, em va fer pensar en aquesta possibilitat. A part d’això, idees, esborranys i tovalloles de paper ratllades en un bar, en tinc unes quantes. Alguna cosa n’eixirà, dic jo...

Us recordem que podeu adquirir aquest llibre a onadaedicions.com sense despeses d'enviament (consulteu condicions)